Un bar i l'hor­rorós Alme­ria-Barça. No havia començat el par­tit i el paio asse­nya­lava Messi i rene­gava. Que si no aixe­ca­ran el cap fins que se'l ven­guin, que si no tor­narà a ser el mateix, que si ja se l'hau­rien haver tret de sobre fa temps i altres gre­a­tests hits de nivell simi­lar. Un hater de manual, ara que se'n diu així, dels ence­gats con­tra algú o alguna cosa. Perquè fins i tot a Messi, signe dels temps, li sur­ten haters com bolets. “Una mica jove i una mica massa bo per con­si­de­rar-lo aca­bat”, li vaig repli­car. Va callar. Després, l'home s'exci­tava espasmòdic amb cada llam­bre­gada dels locals. “Ara ja sé per què vol que el Barça se'l ven­gui”, li vaig dir. Vaig recor­dar-lo dimarts, després del hat trick. A tots ells, de fet. És el que tenim els ran­cu­ni­o­sos: Messi bat rècords i, a més de reme­mo­rar gols i moments de feli­ci­tat, repas­sem bes­ti­e­ses lle­gi­des o escol­ta­des. Recor­dem els esforços dels haters per mini­mit­zar el talent incom­men­su­ra­ble de l'astre. I la bar­rila amb Mara­dona i amb el mun­dial que té Diego i no Leo, com si el mun­dial fos més valuós que la Cham­pi­ons, i com si el bar­ri­lete tingués si no tres com a mínim una ore­lluda. I la bar­rila amb Zico, que tot d'una es va des­co­brir que havia fet més gols en un any que aquell Müller que durant dècades i fins al dia que el va batre Messi s'havia cre­gut que tenia el rècord de gols en un any. I, sobre­tot, recor­dem l'ino­bli­da­ble, es veu, Chi­talu, últim i insu­pe­ra­ble intent de la con­fra­ria del clau roent d'evi­tar allò ine­vi­ta­ble. Ho recor­dem, els ran­cu­ni­o­sos, i pen­sem que té mèrit, i que a la llista d'agraïments a Messi també n'hi hem d'afe­gir un per l' espec­ta­cle que gràcies a ell han ofert els seus haters, que tant s'han esmerçat, –i que bell l'esforç, per fútil!– a esca­mo­te­jar-li mèrits. I que, incan­sa­bles, per­sis­tei­xen encara, pro­vant que la mit­jana de gols per par­tit de Zarra, el batut, era millor, o que l'inter­val entre gols de CR7 a la Cham­pi­ons des que és al Madrid és uns segons menor que el de Messi, i altres dades igual­ment relle­vants.

L'espec­ta­cle, tan embru­ti­dor, té a més un poderós com­po­nent didàctic. Espe­ci­al­ment útil ara, en plena cursa –per qua­li­fi­car-la d'alguna manera, quan la votació està dada i beneïda– per la Pilota d'Or. Ara que ter­tu­li­ans i peri­o­dis­tes de samar­reta inter­can­vien argu­ments, perdó per l'eufe­misme, res­pecte d'anys ante­ri­ors, i que el circ inclou fins i tot peti­ci­ons perquè la FIFA torni a fer tram­pes reo­brint la votació però aquest cop per bene­fi­ciar Messi. Pen­sin-s'ho abans de pujar al carro. Si aquell 2010 de mun­dial espa­nyol van enten­dre, com ser­vi­dor, que Messi merei­xia més que ningú la Pilota d'Or, seria honest adme­tre que ara –i molt més que l'any pas­sat– el guardó el mereix Cris­ti­ano. I si defen­sen, com ser­vi­dor, que Messi és millor que Mara­dona, entre mol­tes altres coses perquè no hi ha mun­dial que val­gui una Cham­pi­ons, siguin cohe­rents: el guardó el mereix Cris­ti­ano. Apren­guin dels haters, o aca­ba­ran con­ver­tits en un d'ells. For­mant part d'un espec­ta­cle dels que fan pena, o fan riure.