Una imatge que hem vist centenars de vegades, els dits índexs de les dues mans estesos apuntant cap al cel en record a la seva àvia materna, Celia Cuccittini, que sempre va creure en el seu futbol i l'acompanyava als partits quan era petit i a qui sempre dedica els gols. Un gest senzill, gens prepotent i ple d'humanitat que, en certa mesura, és també un reconeixement als orígens humils d'una família del barri de Las Heras de Rosario (Argentina). Una família que, com moltes d'altres a l'Argentina, procedeix de la immigració de finals del segle XIX i començaments del segle XX, quan l'Europa mediterrània expulsava els seus fills a la recerca d'un futur millor. Així, en l'ascendència de Messi s'entrecreuen els cognoms italians (Messi, Cuccittini) amb els procedents de Catalunya (Pérez Solé i Mateu Gesé, rebesavis paterns) i, més concretament, de les localitats de la comarca de la Noguera (Bellcaire d'Urgell i Blancafort de Tragó de Noguera avui integrada a Os de Balaguer).

Un gest senzill que incorpora, conscientment o no, el reconeixement d'aquells orígens humils i de les arrels familiars de l'avui crac blaugrana. És clar que els orígens humils no són garantia de res. D'altres cracs celebren els seus gols de manera provocativa, fatxenda i prepotent, per exemple, colpejant-se el pit amb el dits en una imatge que vol significar jo i només jo. És la diferència entre el que juga pel plaer de jugar i el que juga no només per guanyar –per guanyar no ens enganyem hi juga tothom–, sinó per humiliar l'adversari i pretenent que la victòria és només seva i no dels altres jugadors del seu equip. La grandesa de Messi no s'ha forjat només amb els gols que marca, sinó amb la senzillesa de la seva celebració i sense perdre mai el respecte als seus companys d'equip ni a l'adversari.

És clar que el crac argentí també ha comès errors, per iniciativa pròpia o induïts pel seu entorn, però aquests no poden empetitir les seves virtuts, el comportament als terrenys de joc i la vàlua com un dels millors davanters que ha donat el futbol. Ara, la caverna mediàtica intenta deslluir amb manipulacions estadístiques els rècords que ha obtingut en només una setmana: contra el Sevilla (22 de novembre) es convertia en el jugador que ha marcat més gols en la lliga espanyola de primera divisió (253) superant els 251 del mític Telmo Zarra d'ara fa sis dècades; tres dies després, en el partit contra l'Apoel de Nicòsia, es convertia en el màxim golejador de la Champions, amb 74 gols i superant en aquesta ocasió Raúl, que ostentava aquests rècord fins llavors. És cert que en aquest segon cas, Cristiano Ronaldo –un gran jugador si no fos per la seva actitud provocadora fruit d'un ego que el depassa– n'acumula 71, però té dos anys i mig més que Messi.

En definitiva, un jugador excepcional no només pel futbol que atresoren les seves cames i la visió de joc que nia al seu cap, sinó també, i fonamentalment, per la seva actitud al camp, pels valors que transmet en la celebració dels seus gols, per la discreció en la seva vida personal (manca de glamur en dirien alguns, no deixar-se embogir per la fama en diem altres) i per l'exemple que dóna, partit a partit, als més menuts. No, no el voldríem canviar per cap altre (avís a navegants per a una directiva que sembla que té especulacions malsanes de futur) i els socis voldríem que acabés –com més tard millor– la seva vida esportiva al Barça, el club al qual tant ha donat i el club que tant li ha donat.