Fa feredat sentir, llegir i constatar reaccions i silencis arran de la tràgica mort d'un presumpte seguidor del Deportivo a mans d'uns presumptes seguidors de l'Atlético de Madrid. Començant pel president amfitrió (“ha passat lluny del Calderón i no té res a veure amb el futbol”), que ha pogut sentir els últims anys al seu estadi càntics del Frente Atlético burlant-se d'un altre mort, Aitor Zabaleta, seguidor de la Real Sociedad apunyalat el 1998 també al carrer i també per un membre d'un subgrup del grup d'ultres del club matalasser. Continuant pel president del club visitant, que també té morts a l'armari, fins i tot un seguidor del mateix Dépor, assassinat el 2003 mentre intentava protegir un nen seguidor del Compostel·la amb motiu d'un derbi de copa. S'entén que no hi ha colors? Els colors són una excusa. El futbol és una excusa. Hi ha violència, nul respecte per la vida i molta hipocresia, perquè Cerezo és el protector del Frente Atlético com Tino Fernández és el protector del Riazor Blues, dissolt després de la tragèdia del 2003 i refundat per seguir emparant cafres com els que es van citar a la riba del Manzanares per batre's en duel abans del partit. Rara vegada els clubs gosen enfrontar-se als seus violents. Joan Laporta ho va fer al Barça amb els Boixos Nois, però tothom que vulgui saber sap que els seus successors no han mantingut el pols amb idèntica intensitat. Ahir tot eren condemnes i promeses de tolerància zero, que ja sonen gastades, perquè si hi hagués tolerància zero, el partit s'hauria suspès incondicionalment i no hauríem d'haver escoltat les patètiques excuses del president de la LFP; si hi hagués tolerància zero, Frente Atlético, Riazor Blues i la resta de grups ultres estarien fa temps expulsats dels estadis; si hi hagués tolerància zero, l'àrbitre del València-Barça hauria d'haver-se estalviat els cinc últims segons de partit per l'agressió a Messi en comptes d'amonestar-lo per perdre temps.