Quan van posar la samarreta groga amb les quatre barres ja vaig dissentir en el sentit que cap club es podia apropiar de la samarreta oficial de Catalunya i menys si la tenia com a segon equipament, cosa que li afegia una menysvaloració no pas apropiada. En aquell escrit (20-09-12), deia que, de fet, l'esperit del Barça ja duia les quatre barres que brillaven sobre el blau marí i, de manera molt explícita, en els equipaments del 1997/98, el 2005/06, el 2009/10 i el 2013/14. Ara, un nou despropòsit s'afegeix a una junta que tolera el globus sonda de canviar les franges verticals de la samarreta per unes d'horitzontals, quan en els més de cent anys d'història ningú s'hi havia atrevit. Hi ha arguments pel sí, com els d'un bon company en el paper d'advocat del diable en el sempre divertit “A favor i en contra” d'aquest diari del 4 de desembre. En la mentalitat comercial de la marca de samarretes tot són avantatges si es capgira el model i s'aconsegueix que els aficionats que s'afanyen a estar a la moda facin una nova inversió. N'hi pot haver també dels que sempre aposten per la novetat i el canvi. A l'altre plat de la balança, però, hi ha els milions de barcelonistes de tot el món de limitat poder adquisitiu que veus que poblen els estadis amb samarretes de ratlles verticals de totes les èpoques i als quals se'ls faria un escarni discriminatori refregant-los clarament als nassos que estan desfasats. Un canvi així, com a mínim, caldria aprovar-lo en una assemblea de compromissaris, tot i que ja veiem com a la majoria se la pot ensarronar, com va succeir en l'elecció de Rosell, el president més votat de la història del Barça.

A més, hi ha la poca confiança en les decisions de la junta, que sembla que és capaç d'associar un error a cadascuna de les seves decisions: gestió dels nens immigrants a la Masia; renovacions precipitades amb nòmines fora de mercat amb jugadors que després sembla que no donen la talla; fitxatges que semblen més una torna o un complement que no pas una decisió esportiva; recurs a una sentència dictat més per mantenir els comptes en positiu que per una altra cosa; incompliment, amb plet a continuació, d'un acord de publicitat per a la Masia... i amb tot aquest ball d'incerteses encara gosen trencar amb la tradició de la samarreta. Tot encapçalat per un president que dóna la imatge d'un bon jan que acut a darrera hora a tapar vies d'aigua o a posar pegats a fets inevitables, quan n'és coresponsable, ja que des de l'inici d'aquesta junta era el vicepresident esportiu.

Sembla que sigui l'hora d'una candidatura regeneracionista, assenyada. Que no vulgui plantar cara a l'encariment mundial del futbol amb les armes dels equips finançats amb nebuloses de quin és l'origen dels seus recursos, sinó recorrent, en primer lloc, al planter. A un planter arrelat i no a una oficina d'importació, com sembla ara. I si cal fer un esforç per una figura indiscutible aconseguida abans que es faci quasi inassequible, que sigui l'excepció. Cal revisar fins i tot una decisió avalada d'un nou Camp Nou. Hem sentit veus com la de Joan Castells, bon gestor i excandidat a la presidència en temps de Núñez, que ho veu un agosarament excessiu pels temps que corren. Igualment cal posar fre a aquests traspassos excessius generalitzats a molts dels clubs que, en època de corrupcions, fan ferum de negocis al marge. Ja ho va insinuar Ferguson fa un temps quan va dir que, per un traspàs, el Manchester no rebria els 30 milions que deia la premsa, sinó que 7 anaven a intermediaris. I cal afegir-hi agents que no solament reben comissió en els traspassos, sinó en els sous que aconsegueixen per als seus representats. Qui expliqui com es reparteixen després aquestes comissions tindrà premi periodístic. En aquest camí, Guti va dir un dia que s'havia fitxat un estranger, Essien, més car i no tan bo com l'alternativa local, perquè s'hi feia més negoci...

El planter i mantenir l'estil de joc amb un entrenador que perduri és la recepta vàlida per al futur.