Silen­cis. El bo d'en Dou­glas se ser­veix el bacal­hau dou­rado de Natal i ningú gosa entre­o­brir la caixa dels trons. Les pri­me­res apro­xi­ma­ci­ons al drama han estat gene­ra­lis­tes, el temps, el viatge, el pis llo­gat, les noies medi­terrànies de malucs estrets, però ningú ha gosat anar al perquè de tot ple­gat. Tot­hom sap que no esguar­dava Europa amb la vani­tat de saber-se un esco­llit, i que l'opor­tu­ni­tat de jugar al club de Ronaldo, Rivaldo, Ronal­dinho i Ney­mar, va arri­bar sense més, com un d'aquells cops de sort de causa opaca i con­seqüència incerta. La mare obre la veda i tot­hom esguarda de reüll el ros­tre res­tret del fill emi­grat. No entén res del que passa, i la con­fusió el blo­queja en des­co­brir que no només s'ha d'acos­tu­mar al cas­tellà, sinó que certs energúmens l'insis­tei­xen a fami­li­a­rit­zar-lo amb una llen­gua cone­guda com a català. Tam­poc comprèn la insistència dels diri­gents del Barça i la poste­rior con­vivència amb un entre­na­dor que no l'ha uti­lit­zat ni per cobrir els minuts escom­bra­ries en gole­ja­des estèrils. Una breu pausa dramàtica per beure aigua, i segueix des­gra­nant amb tonada afli­gida la història del deco­rat fals d'una tragèdia sense final. A més, afe­geix amb incre­du­li­tat, no des­perta cap sen­ti­ment entre els afi­ci­o­nats més enllà d'una onada pater­nal de com­passió per estar invo­luntària­ment en un equip que no el per­tany. I sí, sap que és difícil de creure però tam­poc es pot quei­xar perquè hi ha un com­pany el nom del qual no recorda, que una lesió prèvia al seu fit­xatge l'ha obli­gat a pas­sar per la sala d'ope­ra­ci­ons. Torna a pren­dre la copa d'aigua amb els dits entre­o­berts amb forma de tiso­res per tan­car la seva crònica d'un fracàs anun­ciat, i és aquí, quan la deso­lació fami­liar embol­ca­lla la taula, que el pare, patri­arca sabe­dor de la seva auto­ri­tat moral, pren les reg­nes de l'estat d'ànim i etziba amb un tros de bacal­hau dou­rado rega­li­mant per la comis­sura: “Espa­nya està molt bé per anar de festa, esta­far, beure vi, i conèixer dones d'espe­rit obert. Ara, per tre­ba­llar, ja és una altra cosa.” Tot­hom assen­teix amb evidència la sentència paterna i el bo d'en Dou­glas s'alleu­gera una mica, només una mica.