Ja em perdonaran, però per dir segons què, aquí convé prendre els clàssics per padrí i ser modern en el sentit il·lustrat del terme; perquè avui la modernitat popularitzant sembla que torna a la demagògia lerrouxista quan encara, en aquest país, no hem enviat el cosmopolitisme liberal ni la progressia folklòrica electoralment a fer punyetes. Estant així les coses, costa molt de fer-se entendre i, encara més, de fer-ho amb conya. La ironia demana amb el lector una complicitat que aquí només es dóna en pàgines tan il·lustrades com aquestes. La “Informació, opinió i anàlisi” de la capçalera d'aquest diari ja fa pensar, però, que l'obertura de mires dels seus lectors permet arriscar una mica la irreverència i despullar l'emperador encara que només sigui en un racó ben petit de la immensa cavalcada de Reis en què s'han convertit els objectius del Futbol Club Barcelona aquestes temporades.

Demà és Sants Innocents i, per a molta gent, la proposta que estic a punt de fer-los caurà de ple en la tradició una mica carnavalesca de la jornada. Jo els diria, però, que més enllà de l'excusa expiatòria que és posar la tireta de la commiseració al pecat de la incompetència, després del constrenyiment familiar tan propi dels àpats de Nadal convé alliberar el llombrígol inflat de pena.

Res a veure amb l'escatologia, això que els dic; ja ho escriu Joan Coromines al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana quan parla de trempar com a “disposar el cos (humà o les matèries) en forma equilibrada, àgil i vigorosa”. Al contrari. Baixant Déu de les altures –que és això, l'escatologia–, per contrarestar l'imperi del Real Madrid en tots els camps on la decisió crèdula del soci barcelonista ha deixat que campi, convé adonar-se que el punt flac d'una institució omnipresent i d'un equip tan ferotge es troba picant com un tió el tremp egoista d'un senyor que es diu Cristiano.