Es coneix, per començar, que el Barça es va saltar les normes. Li poden posar els matisos que vulguin, de les apel·lacions a la Masia i a com de ben cuidada tenim la canalla al hit “amb aquesta norma no hauríem portat Messi”; de la maledicència de la FIFA al recurrent himne relativista que sí, que potser sí que es va saltar la lletra de la llei, però no l'esperit. El cas és que, extirpat el greix de la propaganda, el que queda és que hi ha una normativa i el Barça se la va saltar.

I s'ha dit i repetit que la FIFA, que tanta mania ens té, no va actuar d'ofici, sinó perquè hi va haver denúncia. Sí, interessat i delator i rata i eliakazan i el que els roti, però el cas és que algú, legítimament, va assenyalar qui infringia les regles del joc, qui feia trampa, qui jugava amb avantatge. Que era el Barça.

I se sap, també, que al Barça la FIFA el va avisar. I que no va fer res. Bé, sí, demanar que es canviï la norma, i mentrestant, seguir saltant-se-la. Confiant, sobrat com anava –de supèrbia, sobretot– en la impunitat del gran, del ric, del poderós.

I s'entén que la FIFA, xiringuito del maldestre i sinistre Blatter, va fer ús de la seva potestat i va sancionar el Barça, ves per on quin escàndol, per saltar-se la norma. Una sanció greu com correspon a infraccions greus perquè afectaven els menors, terreny sensible. O no ho és, per a vostè?

I és sabut igualment que el Barça va aconseguir una suspensió cautelar que li va permetre gastar-se en fitxatges una pasterada, justificada amb l'argument, tan florentinià com el propi desemborsament, que es tractava, per si de cas, d'invertir en un any el que tocaria invertir en dos –i ja parlarem un altre dia d'Alves i Douglas.

I consta que el Barça, un cop la FIFA va ratificar el càstig, va sustentar el recurs al TAS en la consideració, merament subjectiva, que la sanció és excessiva, però no pas en qüestionar les infraccions. Al contrari, les ha admès. Rebaixades al grau d'“irregularitats administratives”, això sí.

Bé, doncs si tot això ha estat així, no és que la confirmació del càstig per part del TAS fos el desenllaç més previsible; és que, sent honestos, no se'n podia esperar cap altre. Si algú confiava en un estovament de la sanció i que la cosa quedaria en no poder fitxar aquest hivern, no podia ser, de cap manera, per les raons del club, sinó més aviat basant-se en la convicció que els nostres són els bons, que a nosaltres no ens poden fer això, que al final no s'atrevirien amb el Barça. Cal, doncs, celebrar la resolució del TAS. Perquè aquest és el mateix tipus de pensament que avala que la resta de presidents firmin demanant que el col·lega Del Nido no entri a la presó, o la facilitat amb què s'indulta grans delinqüents econòmics, o la laxitud de tants polítics tan durs amb la casa del veí quan toca fiscalitzar a casa seva diners b, portes giratòries o altres lletjors. És la lògica, la manera de pensar que acaba avalant allò tan mal vist i tan indigne i tan innomenable i que tant repugna als esperits sensibles. Sí, allò, allò de la corrupció.