Potser quan vam sentir per primer cop Rosell parlant en públic, ja hauríem d'haver-nos deixat guiar per aquell Orwell de La política i la llengua anglesa que advertia que “quan l'ambient general empitjora, el llenguatge ho nota”. Però va arrasar. Venien temps de deslaportització i revenja, ens van advertir, i aquell Txigrinski, venut d'esquena a Guardiola, ja va sonar a mal presagi. Però, d'entrada, hi va haver fets que permetien posar en quarantena els avisos: primer Guardiola va renovar un any més. I li van portar Cesc, vell anhel del cos tècnic. I quan finalment el Pep va plegar, avalant, ara sí, els oracles, el va substituir Tito, una decisió –de Zubi, per cert– que tothom va trobar encertada i que semblava indicar més continuïtat que no pas trencadissa, tot i que ara sembla que potser allà hi havia més inèrcia i por del que digués la gent que convicció.

El desmantellament posterior ha estat buidatge, i la buidor s'evidencia en el llenguatge, sí. A les mancances, inseguretat i falta de domini de l'escena i d'explicacions amb què Rosell intentava camuflar la falta de substància, de substància confessable, si més no, el seu substitut només va afegir xerrameca, convertint cada roda de premsa en una marató de durada estrambòtica. Bartomeu, però, ha prosseguit amb el treball de sapa, fins a buidar-ho tot. Es va evidenciar en la roda de premsa de l'altre dia, eterna i estèril, a banda de l'anunci de les eleccions. I ja entenc que no volgués parlar de la batussa entre el tècnic i l'estrella –això no ho fa cap president, ni cap tècnic–, però, tot i les contínues apel·lacions a la transparència, ni va respondre amb claredat gairebé res ni va entrar al detall de res. Té mèrit, tenint en compte l'hora i quart que s'hi va estar. Va anunciar una carta “molt dura” contra la FIFA, però no està escrita; va dir que el de Zubi només era un cas de pèrdua de confiança, però es va negar a concretar les raons de la pèrdua; va qualificar la tensió d'“excessiva”, però ni es va explicar ni va desmentir res. Es va limitar a un “tot va bé” digne d'un resident a Matrix, i un “el soci està content”, així, en singular nuñista i com si els socis fossin robots amb una consciència comú com els borg de Star Trek. Aquesta junta té tant a amagar, fa tant que els seus fets són tan indefensables i incompatibles amb les seves paraules, que ja no pot parlar clar de res. Desgranava Orwell fa 70 anys els vicis d'un llenguatge “dissenyat perquè les mentides sonin a veritat” i “per donar aspecte de solidesa al que és pur fum”, i advertia que “el gran enemic d'una llengua clara és la falta de sinceritat”. Parlava de política, però el que deia val igual per a aquest Barça que fa tres anys ho era tot i ara està desacreditat en tots els àmbits, tan buit que ja no hi ha artifici verbal que permeti dissimular a ulls de ningú el pur fum. No, les eleccions no arriben per rebaixar la tensió, sinó perquè ja no queda res. El buidatge s'ha completat, juntament amb el recorregut de la junta. Ja ho diuen, que cal anar amb compte amb el que es desitja.

@IvanVila_PA