Es publica en plena tempesta perfecta a can Barça que Messi va exigir a Bartomeu el cap de Luis Enrique com a condició per continuar, i un es pregunta com saber si és veritat, perquè la informació no se sap d'on surt i tant el futbolista com el president la van desmentir. I pensa que és un problema de la majoria de notícies futboleres que van més enllà del partit o la roda de premsa de torn: quasi tot el que se'ns explica brolla de fonts que per parlar posen com a condició l'anonimat. I això impossibilita al lector, l'espectador, l'oient, saber res del cert. Que ens hem de refiar del periodista, es pot replicar, des de la teoria. Però és una afirmació de pa sucat amb oli. Perquè de la mateixa manera que hi ha metges i metges, i cambrers i cambrers, hi ha periodistes i periodistes: n'hi ha que contrasten les informacions que reben –ni que sigui amb altres fonts anònimes–, i tenen criteri a l'hora de triar de qui refiar-se, i es disculpen quan erren, i n'hi ha que arramblen tot allò que troben, que tot s'hi val per figurar i per l'audiència, voraç, insaciable, justificativa. I un té clar que el lector, oient, espectador, no necessàriament ha de saber, tot i que faria bé de saber-ho, res de qui firma l'scoop. De fet, poden apostar, i molt, que la immensa majoria no para la més mínima atenció a l'autor de la notícia.

Un es planteja, també, que des de l'anonimat resulta molt fàcil i barat colar de contraban insídies que no compleixen cap requisit, ni el de la veracitat. Com allò del dopatge al Barça, filtrat amb nocturnitat, traïdoria i ni un puto indici. Però també que és la preservació de la identitat de les fonts el que permet que aflorin palades de notícies, potser interessants, i veraces i tot, que ni ensumaríem d'una altra manera. I que sense informadors anònims seria impossible omplir les pàgines i hores que els mitjans dediquen cada dia, i no només quan hi ha partit, al futbol. Pàgines i hores consumides massivament per aquell públic voraç, insaciable, justificatiu i al qual es veu que ja li està bé que això sigui així, i xutar-se cada cop més dosis i més altes. Sense fonts anònimes els faltaria material, als dealers, i s'acabarien els (presumptes) informatius monogràfics, i els diaris esportius haurien de ser setmanaris.

És clar que un té present, igualment, que ni és pas nou, el debat de l'ús i l'abús de l'anonimat, ni, per desgràcia, se circumscriu només al periodisme esportiu, al capdavall, banal i inofensiu comparat amb els seus germans grans, els que no s'ocupen de l'opi del poble, sinó d'afers seriosos i greus: els de l'economia, el crim, la política.

Sí, un va rumiant coses així. Però un dia veu en una portada una sessió de ouija organitzada per un redactor en cap del diari en qüestió per invocar el rebregat esperit de Juanito i, com que no és de pedra, es diu que, mira, saps què? Que potser no val la pena donar-hi tantes voltes. Que d'on no n'hi ha no en raja. Que el pitjor que hi hagi qui prengui el seu públic per gilipollas és la inquietant possibilitat que acabi tenint raó.

@IvanVila_PA