La resolució del ral·li Dakar, a l'Argentina, ha coincidit amb l'inici de la copa d'Àfrica de futbol. Són dos esdeveniments que ens posen davant del mirall d'un continent que ens atemoreix més que mai pel ressò que ens arriba de conflictes, de terrorisme i també de l'ebola, una altra paraula malèfica associada a alguns dels territoris més miserables del planeta. El Dakar va abandonar l'Àfrica el 2008 quan escamots d'Al-Qaeda, situats sobretot a Mali, van començar a amenaçar els interessos de la prova. Els suposats beneficis econòmics i solidaris de la caravana, que sempre estaven tan presents en els nostres mitjans de comunicació, han passat a la història i ningú s'atreveix ni a imaginar de tornar a l'Àfrica, i més ara que s'han detectat casos de l'ebola fins i tot a la ciutat de Dakar. El virus també ha causat el terror dins dels mateixos països africans. El Marroc es va negar a organitzar el campionat continental de futbol per temor a un contagi. No som només nosaltres, doncs, els pitjors publicistes d'un continent que ja s'acosta als mil milions d'habitants.

El periodista i corresponsal català Xavier Aldekoa acaba de publicar Oceáno África, que posa al dia les llegendàries cròniques publicades per Richard Kapuscinski el 1998 a Ébano. Per entendre el continent, si és impossible viatjar-hi sovint, s'ha de passar per aquestes dues estacions. Els seus propis errors són multiplicats pels nostres, que van arribar al punt culminant el 1885 en la Conferència de Berlín, quan es van dibuixar unes línies frontereres arbitràries que van costar la vida a milions de persones en el futur en guerres ètniques interminables i estúpides. A partir de llavors, l'horror ha estat compartit i un bon exemple n'és el relat tragicòmic que va fer Albert Sánchez Piñol (Pallassos i monstres) de vuit dels dictadors africans més extravagants i violents de la història recent de la humanitat.

Més enllà dels conflictes i la pobresa i misèria estructural i de la covardia del Dakar d'abandonar els seus països a la seva sort, pot l'esport esdevenir una plataforma per millorar el continent en el seu conjunt? Certament. Aldekoa explica que Espanya només coopera seriosament amb els països amb què té interessos econòmics directes (el Senegal i Moçambic) i que el que més preocupa a La Moncloa és l'altura de la tanca de Melilla. Però el temor (barrejat amb el racisme o el classisme) i la realpolitik salta pels aires, no només aquí, sinó a tot occident, quan els esportistes triomfen entre nosaltres. L'atletisme i el futbol en són els principals exemples. La llegendària gesta d'Abebe Bikila a Roma va suposar el punt de partida per a molts nens d'Etiòpia, primer, i de Kenya, després. Es tractava de córrer per fugir la pobresa, d'alimentar tota una família i de ser acceptats com a ciutadans del món. També els futbolistes arriben a Europa, alguns en condicions lamentables, a la recerca d'una fortuna que a casa seva no és que sigui incerta, sinó que és impossible. Els seus recursos naturals, els que queden, continuen sent exhaurits per grans multinacionals que no deixen cap benefici al territori, això que aquí està tan de moda. L'esport és un petit ansiolític. Només hi ha una revolució que ho pot canviar tot: l'educació.