Ho sento, però no m'ho acabo de creure. Tots els indicadors, tots els resultats, tots els sentiments porten a ser més optimistes que mai. No voldria trencar el plat bonic a ningú, però tinc la sensació que demà passarà allò que fa tanta ràbia: que jugaran com mai i perdran (quedaran eliminats) com sempre. Tant de bo que no sigui així i que d'aquí a uns mesos pugui anar altra vegada a una final de copa amb l'Espanyol de protagonista. No voldria posar aigua al vi de les quatre victòries seguides. Victòries de solvència, de bon joc i de millor actitud de tots els jugadors. Vés a saber si amb un discurs tan escèptic i tan poc engrescador es contribueix a fer que els seguidors es resisteixin a omplir el Power8. Ara per ara, aquesta seria l'assignatura pendent de la temporada a pesar dels horaris i el mal temps. També és un signe de bonança i alhora d'intranquil·litat que aparellat a la bona marxa apareguin els intermediaris i es posin traspassos i milions sobre la taula. És la roda que mai s'atura, perquè la necessitat així hi obliga. Si es juga bé i els resultats et són favorables, les mirades es fixen inevitablement en els protagonistes, sabent que el club no està per gaires festes i, per tant, pressionat a deixar escapar alguna peça o si més no a parlar-ne. Si les nòmines i l'import de les fitxes estan al dia, un es pot fer el sord. Però si les perspectives són les de no arribar-hi i amb la previsió d'haver de donar allargues altra vegada a la paraula donada, malament rai. Ja hi ha hagut massa mala maror, lògica si és vol, pel tema dels emoluments per pensar que la disjuntiva de la directiva entre vendre i tenir tranquil el galliner no es torni a repetir. És la lògica, deia, en què es mou el futbol d'ara. Es deu moltíssim, es paga més del compte i del que tocaria i es cobra per anar tirant; per poder tapar forats més que no pas per arreglar el problema de fons. Amb tot, cal esperar que demà es passi l'eliminatòria i que continuï la festa.