Ara que ja han passat un dies des que va marxar sense fer soroll i que ja es parla de substituts en plural per fer la seva feina, es pot recordar que Zubi no ho ha tingut gens fàcil al Barça. No va tenir una bona rebuda. De jugador li va costar deixar l'Athletic per fitxar pel Barça. El carisma d'Urruti no li va posar gens fàcil l'arribada al club. El van traspassar a contracor, però va exigir que el club basc arreplegués quatre duros de la seva marxa. Va pagar els plats trencats de la derrota de la final europea d'Atenes i Cruyff el va fer fora sense contemplacions. Tenia ascendència al vestidor. Era dels jugadors que es fa escoltar de portes endins. Sabia exercir de capità. De portes en fora, mai no ha buscat els focus. Tampoc no ha estat mai complaent amb els mitjans de comunicació. Tot al contrari. No ha donat grans titulars. Va tornar al Barça gràcies a Pep Guardiola, com a secretari tècnic d'un equip guanyador i per estar al costat d'algú amb qui s'entenia al vestidor i podia parlar de futbol i fer de pantalla amb la directiva que es movia per incorporar al costat del tècnic un perfil ben diferent de secretari tècnic. Guardiola no va entendre la rapidesa a anunciar que Tito Vilanova el substituïa a la banqueta blaugrana. Van partir peres. Zubi ha actuat sempre com un home de club. Guardiola, també. La imatge televisiva que s'ha estès setmanalment de Zubi no s'ajusta gens a la seva manera de fer i de ser. Segurament li ha fet mal la percepció pública que s'ha difós d'un mandrós consagrat. D'un gandul a qui fa nosa la feina. Segur que l'ha perjudicat. També s'ha volgut fer valer maliciosament que com que professionalment ha jugat de porter no en sap, de futbol. Una gran bestiesa. No hi ha pitjor argument ridícul per voler desacreditar algú sense aconseguir-ho, malgrat que la seva gestió ha estat criticada sense miraments. Ha estat l'ase dels cops d'una gestió esportiva de la qual tothom opina i de la qual tothom ha dit la seva des de dins. No hi ha ningú que no hi entengui.

El president blaugrana va aprofitar unes declaracions que no deien cap mentida i que l'assenyalaven com a coneixedor de primera mà de la crisi amb la FIFA i les incorporacions de joves futbolistes per enviar-lo cap a casa. Segur que Zubi va parlar sense cap intenció de buscar el comiat del club. No era un atac al president del Barça. No era un desafiament. Era la constatació d'una evidència. Bartomeu n'estava al cas des del primer moment. El futbol formatiu no era un aspecte de la seva feina diària. Andoni Zubizarreta sempre ha fugit de les polèmiques i per una pretesa polèmica ho ha pagat personalment com a primera acció d'una campanya electoral que no volia convocar el president blaugrana fins d'aquí a un temps. Bartomeu explica que pren aquesta decisió per fer bo que li ha perdut la confiança de cop. Amb aquesta acció el president blaugrana va quedar al descobert en l'enrenou que hi havia al vestidor en aquell moment. Si el president havia de mantenir directament el contacte amb el vestidor, alguna cosa fallava. Utilitzar Zubizarreta per fer aquesta feina i apagar incendis, tampoc no era el millor plantejament. Bartomeu ja no el tenia quan el necessitava. El president no pot fer o no hauria de fer la feina de l'entrenador. Ni la del secretari tècnic. Al vestidor mana l'entrenador. Sempre ha de manar l'entrenador. Els incendis del vestidor no tenen ara cap bomber extern que els apagui, però se'n busquen uns quants de provisionals fins que arribin les eleccions a la presidència.