Tots tenim un preu. Recordo que ho deia l'histriònic Alfonso Cabeza, que va ser president de l'Atlético de Madrid (1981/1982) i que anava per la vida d'incorruptible. Defensava, i gairebé hi estic d'acord, que hi ha una fina línia que en algun moment tothom pot traspassar: quan lliurem els nostres principis a canvi d'una xifra X, ja sigui en efectiu o en espècies. Precisament l'Atlético ha venut fa pocs dies el vint per cent de les seves accions al magnat xinès Wang Jianlin, que imposarà, lògicament, les seves pròpies condicions a canvi de posar més de 40 milions. I l'Atlético les acceptarà.

El futbol europeu, no ens enganyem, va pel camí de ser controlat, sense pressa però sense pausa, per inversors forans que exemplifiquen el nou ordre mundial, que és oriental, des de Rússia fins a la Xina, passant pels coneguts i democràtics emirats del golf Pèrsic. La ruta de la seda. Tothom busca el mannà milionari, de vegades en forma d'inversió i de vegades en forma de patrocini, que permeti fer realitat un dels plaers més mundans del món futbol, que és el de fitxar grans figures que anestesiïn una part de la ciutadania de la crisi existencial que vivim els europeus occidentals.

Però recordeu Faust. Quan el diable ens ofereix un miracle no ho fa mai a canvi de res. Potser en la primera visita no ens demanarà l'ànima directament. Però tot arribarà. No només parlo d'horrors espirituals, també de ciència, del principi d'Arquimedes. Mentre el diner dels règims corruptes circula cap a Europa per a activitats recreatives, la riquesa que compta, la social i l'econòmica, circula amb la mateixa velocitat cap als països on el diable hi té les seves estances. Deslocalització, en diuen els experts. Els drets socials i els drets humans que tant ens preocupen són cendra en l'infern, governat per aquells que aquí rebem com a grans salvadors.

I el futbol només és un laboratori per al diable. La nostra debilitat, digueu-ne crisi, insolidaritat o corrupció sistèmica, ha obert les portes a lliurar també la nostra sobirania a canvi de promeses d'un món feliç, una arcàdia d'inversions que ens retornaran als meravellosos anys en què navegàvem pel cel en bombolles de colors. Així, ja no només vénen a casa nostra personatges extravagants a controlar el nostre futbol, ara vénen els governs directament a controlar tota la resta. Grècia, empobrida fins al moll de l'ós, ja comença a parlar amb els xinesos i els russos, és clar. Tots els governs europeus fan viatges desesperats a repúbliques i monarquies que fan olor de sofre (des d'aquí les podem flairar) per portar a la seva gent inversions que calmin la plaga de l'atur i facin créixer el PIB, el nou nombre de la bèstia.

Fixeu-vos com des dels nostres grans centres turístiques es fan crides als governs a no fer emprenyar els russos, encara que facin caure avions comercials a Ucraïna. Ells porten els seus milions a casa nostra, però a canvi reclamen la nostra ànima. Arribarà un dia que ens adonarem que no són ni els partits polítics, ni nosaltres, ni tan sols el temible capital qui controla el nostre destí, sinó els senyors de les repúbliques i les monarquies més abjectes del planeta. Llavors ja serà massa tard.