Moral menjada

Els locu­tors d'esports són uns grans cons­truc­tors de fra­ses fetes. A vega­des són increïble­ment incom­pren­si­bles, però no sé com acon­se­guei­xen que al final tots par­lem de la manera que ells volen i diguem coses tan poc sen­sa­tes com que el Barça gua­nya “perquè així ho ha vol­gut Messi”, per exem­ple.

Tenir la moral men­jada a algú és una de les expres­si­ons que ja fa anys que cir­cu­len pels mit­jans de comu­ni­cació. Tal equip té la moral men­jada a tal altre o tal juga­dor té la moral men­jada a tal altre. Men­jar-se la moral és un exer­cici lite­ral­ment incom­pren­si­ble, des de la gramàtica, des de la fisi­o­lo­gia, des de l'ètica àdhuc. Però tots sabem el que sig­ni­fica l'expressió. I el cas és que pot arri­bar a ser real a l'extrem.

Aquesta set­mana, per exem­ple, ens l'hem pas­sada espe­cu­lant sobre si l'Atlético de Madrid tenia la moral men­jada al seu rival local, el Real Madrid. I Déu n'hi do si la hi tenia. El 4 a 0 d'ahir s'explica en bona part per això mateix. Perquè els juga­dors blancs van eixir al Vicente Cal­derón con­vençuts que els altres els podrien fer fari­ne­tes –una altra frase feta més del reper­tori.

I això és el que va pas­sar. En el fut­bol, i en gene­ral en l'esport, el cos és molt impor­tant. Més impor­tant que en la vida quo­ti­di­ana. Però en l'esport, i encara més en la vida quo­ti­di­ana, el cap és el que acaba per impo­sar-se gai­rebé sem­pre. El cap o el cor, no dis­cu­tiré ara per això. És a dir, la part no quan­ti­fi­ca­ble del nos­tre esforç.

Tenir un cap pre­pa­rat per a resis­tir, con­vençut que pots fer el que vul­guis, és una eina incom­pa­ra­ble en la vida, i ho és espe­ci­al­ment al camp de fut­bol. Per més figura atlètica que tin­gues des del punt de vista físic. I per més capa­ci­tat que esti­gues per a xutar fort o córrer ràpid. De poc et val això si l'altre et té, d'acord, la moral men­jada...