El que està passant amb els atacs provinents de l'Estat espanyol contra el FC Barcelona resulta tan embolicat com la trama d'aquella pel·lícula de Francesc Bellmunt en què mor un president de Catalunya aficionat al ciclisme i un escamot independentista segresta l'estadi olímpic en plens Jocs Olímpics. El complot dels anells, es titulava, i tenia de protagonistes ni més ni menys que una joveníssima Ariadna Gil i la periodista Mònica Huguet. I un imponent Josep Maria Pou en el paper de l'inspector en cap Boix. Al Barça, també el president Josep Maria Bartomeu ha insinuat un complot, però després del fre de mà posat pels vicepresidents Faus i Vilarrubí més aviat convindria parlar d'El complot dels anyells. Perquè realment, Déu n'hi do que xaiets que es mostren molts culers, entre ells la mateixa junta, amb els atacs per terra, mar i aire que des de l'Estat espanyol es llancen contra el Barça.

La situació és totalment paradoxal. Tothom està d'acord que les decisions judicials que s'estan prenent en el cas Neymar són insòlites en contingut i en forma. El tuf de persecució contra una de les màximes entitats de Catalunya és cada cop més persistent. Però resulta que els sectors que van d'independentistes troben que tècnicament és impecable. Que l'Audiencia Nacional, un tribunal excepcional –no existeix enlloc més d'Europa–, hereu d'un tribunal d'excepció com va ser el TOP, des d'on operava la maquinària judicial de la repressió franquista, es dediqui a empurar el Barça com a institució –cap altra entitat ha estat jutjada des que es va modificar la llei el 2010– no és sospitós de res. I denunciar-ho és victimista i embolicar-se amb la bandera. És com si els independentistes avalessin tècnicament les decisions del Tribunal Constitucional i llavors aplaudissin la querella contra Artur Mas. Potser els presidents Rosell i Bartomeu han comès errors, però potser el president Mas també. I no per això crec que sigui lícit avalar les decisions judicials tan tendencioses com les que s'estan prenent contra tot tipus d'entitats i institucions del meu país.

Però igual de perplex em deixa el fet que les principals víctimes d'aquestes maniobres denunciïn persecució política pel procés sobiranista i sabotatge futbolístic pel fitxatge de Neymar, apuntant poders de l'Estat que s'intueix serien el govern espanyol i Florentino Pérez. Sobretot quan la junta de Rosell i la de Bartomeu mai han volgut agafar un compromís nítid amb el procés i tampoc s'han prodigat a cantar les quaranta al mandatari blanc. I a sobre, quan finalment al president se li escalfa la boca ho fa sense parlar clar i amb vicepresidents contradient-lo.

A Madrid es deuen fotre un fart de riure. O almenys fins ahir, amb la patètica imatge del Real Madrid que segur que cou en moltes esferes dels famosos poders de l'Estat. Ara només queda que el Barça aprofiti el regal i gràcies a la piloteta ens faci oblidar la imatge de xais que donem en altres qüestions fora de la gespa.