L'únic enigma pendent de l'aniversari de Cristiano és saber com és que, vistos l'escarni posterior i la coincidència amb l'allisada judicial als seus plans urbanístics, no ha sortit encara Florentino, à la Bartomeu, a proclamar l'existència d'una mà negra que aprofita la mala ratxa de l'equip per fer sang. Però paciència, que la nit és jove. Tota la resta del que ha passat era previsible, i perfectament imaginable encara que no haguéssim disposat de les aportacions documentals del reggaetoner esdevingut periodista ciutadà i encastat. És previsible, desitjable i tot, que la jovenalla es desfogui, i més si fa anys i en són trenta, i si el complidor (re)estrena solteria i està podrit de pasta. I és d'una insultant normalitat que la celebració d'un multimilionari sigui multitudinària i cara, i que el menú, només faltaria, sigui suculent, i que es balli i es canti –si tenen el dia generós i n'hi volen dir així, del que va passar allà–. No hi ha sorpresa ni en el mal gust a l'hora de triar la música. Això sí, si hagués escollit una orquestra afinadeta o un crooner com cal i no un adolescent amb pinta de col·leccionista de pals de selfie potser l'homenatjat s'hauria estalviat disgustos. Perquè era igualment previsible la reacció de la gran família vikinga. Voluble, rondinaire i envejosa, com qualsevol gran família. I si, segons la dita mametiana, el motor que mou el món és l'amor, però l'amor als diners, material que Cristiano atresora en volum només comparable als penals xiulats a favor, el motor auxiliar és l'enveja.

Diran que no es tracta d'això, i que ningú hauria atacat l'aniversari si el Madrid hagués guanyat. És clar. A ningú el van atabalar les ràtzies discotequeres de Stòitxkov i Romário mentre la societat també va ser il·limitada al camp, ni les maratons nocturnes de Ronaldinho fins que va començar a intentar camuflar ressaques a còpia de gols de falta, per posar dos exemples més enllà, o més cap aquí, del recurrent way of life napolità de Maradona. Però és enveja, i per això aflora si la cosa no rutlla: perquè no hi ha pitjor festa que aquella a la qual no ens conviden. Contrastin actualitats merengues i culers, sempre lligades per vasos comunicants: la culerada ha vist i ha gaudit d'aquest últim Barça rock-and-roller i fulgurant; i el reggaeton, per a Cristiano. Ha vibrat amb Messi, Neymar i Suárez, rei i prínceps de la pista, capitalitzant el podi. Tots han participat de la festa com ningú, i han disfrutat com animals, va, no ho neguin, del ritme enfebrat. L'afició madridista, golejada, es va quedar dissabte sense festejar res, i potser sense sopar, no com la seva estrella. Però el Barça torna a estar de celebració al camp, amb l'afició convidada, i si algú no s'enamora, sempre pot gaudir-hi un parell d'hores. I el millor, encara més que l'absència de ressaca, és que, per fi, el tímid i enyorat Iniesta, a qui ningú s'imagina ni amb barret de purpurina ni arrencant a sacsejar fins al trencament malucs que no siguin els dels defenses, s'hagi afegit a la festa.