Els sona el nom d'Hyvon Ngetich? Potser sí si els dic que és l'atleta que l'altre dia va acabar la marató de Texas de quatre grapes i tenen vostès tele i cometen l'error recurrent d'engegar-la, com fem els que no tenim remei. Perquè són les teles, on la infecció sentimental és ja pandèmia, les que més suc han tret de l'episodi, tan visual. I atorgant-li rang de gesta, és clar, que els redactors dels telenotícies esportius són els nous joglars. El final arrossegat de Ngetich s'ha definit com a èpic, emocionant i heroic, i amb altres adjectius igual de greixosos, al so d'alguna de les musiquetes que mai no falten en aquestes notícies coloristes i que convertirien qualsevol veritable gesta en melodrama mexicà de tercera. No és que no empatitzi amb la tossuderia de la senyora ni que qüestioni la cultura de l'esforç, que té bondats evidents. Però l'emoció és un bombó que permet endolcir qualsevol farciment, ni que sigui cianur, i aquesta admiració exhibicionista i aquesta elevació a model de conducta i d'esperit de superació, atiada abans que ningú pel director de la cursa –que, hiperbolitzant, va qualificar la dona com “la més dura” del món–, aquesta vocació alliçonadora, a un el posa més en guàrdia que les monges d'esquerra transformadora.

La dona va dir després que no recordava res de la gesta. No sabia el que feia, que va ser febre i deliri, com delatava la seva mirada mentre el personal sanitari que l'escortava li demanava que parés. Hi ha una distància crítica entre la perseverança i l'obcecació. O, com va sentenciar aquell Mourinho, entre “la il·lusió i l'obsessió”. Qui només vol una cosa en la vida és fins i tot probable que l'aconsegueixi. Però tenir només una meta, per important que sigui, és voler molt poc i renunciar a moltes d'altres. I no s'equivoquin. Quan parlem de l'obsessió de Messi o Cristiano, hiperbolitzem. CR7 celebra festes i Leo, asados. Tots dos són pares i tenen una vida còmoda i distreta. A la cartellera, per contrastar, hi ha dues pel·lícules sobre l'obsessió –esportiva, a més– i els seus riscos: Foxcatcher i, sobretot, Red Army, sobre aquella inigualable selecció soviètica d'hoquei sobre gel lírica i militaritzada en què els artistes eren presoners. Si volen més contrastos, i models de conducta, llegeixin l'article a The New York Times amb què el neuròleg i escriptor Oliver Sachs, que fa dècades que converteix casos de pacients amb problemes cognitius en relats enriquidors i meravellosos, anuncia que té un càncer terminal i celebra la vida que ha tingut i la que li queda. Sachs, que es veu com un home que l'ha espremut, i que ha tingut moltes metes, no pas una –i sembla que les ha assolit en una proporció més que raonable–, és algú a qui admirar, i de qui aprendre. L'atleta fosa i fora de sí, ofegada i abandonada en aquells instants a la irracionalitat per assolir un objectiu banal és algú a qui ajudar, a qui fer entendre que cal saber parar a temps, que jugar-se la pell per creuar la meta mai no serà millor que capitular a uns metres i viure per tenir una altra oportunitat.

@IvanVila_PA