Opinió

Distància crítica

El final de Ngetich s'ha definit com a emocionant, èpic i heroic,
i amb altres adjectius igual de greixosos

Els sona el nom d'Hyvon Nge­tich? Pot­ser sí si els dic que és l'atleta que l'altre dia va aca­bar la marató de Texas de qua­tre gra­pes i tenen vostès tele i come­ten l'error recur­rent d'enge­gar-la, com fem els que no tenim remei. Perquè són les teles, on la infecció sen­ti­men­tal és ja pandèmia, les que més suc han tret de l'epi­sodi, tan visual. I ator­gant-li rang de gesta, és clar, que els redac­tors dels tele­notícies espor­tius són els nous joglars. El final arros­se­gat de Nge­tich s'ha defi­nit com a èpic, emo­ci­o­nant i heroic, i amb altres adjec­tius igual de grei­xo­sos, al so d'alguna de les musi­que­tes que mai no fal­ten en aques­tes notícies colo­ris­tes i que con­ver­ti­rien qual­se­vol veri­ta­ble gesta en melo­drama mexicà de ter­cera. No és que no empa­titzi amb la tos­su­de­ria de la senyora ni que qüesti­oni la cul­tura de l'esforç, que té bon­dats evi­dents. Però l'emoció és un bombó que per­met endol­cir qual­se­vol far­ci­ment, ni que sigui cia­nur, i aquesta admi­ració exhi­bi­ci­o­nista i aquesta ele­vació a model de con­ducta i d'espe­rit de superació, ati­ada abans que ningú pel direc­tor de la cursa –que, hiper­bo­lit­zant, va qua­li­fi­car la dona com “la més dura” del món–, aquesta vocació alliçona­dora, a un el posa més en guàrdia que les mon­ges d'esquerra trans­for­ma­dora.

La dona va dir després que no recor­dava res de la gesta. No sabia el que feia, que va ser febre i deliri, com dela­tava la seva mirada men­tre el per­so­nal sani­tari que l'escor­tava li dema­nava que parés. Hi ha una distància crítica entre la per­se­ve­rança i l'obce­cació. O, com va sen­ten­ciar aquell Mou­rinho, entre “la il·lusió i l'obsessió”. Qui només vol una cosa en la vida és fins i tot pro­ba­ble que l'acon­se­gueixi. Però tenir només una meta, per impor­tant que sigui, és voler molt poc i renun­ciar a mol­tes d'altres. I no s'equi­vo­quin. Quan par­lem de l'obsessió de Messi o Cris­ti­ano, hiper­bo­lit­zem. CR7 cele­bra fes­tes i Leo, asa­dos. Tots dos són pares i tenen una vida còmoda i dis­treta. A la car­te­llera, per con­tras­tar, hi ha dues pel·lícules sobre l'obsessió –espor­tiva, a més– i els seus ris­cos: Fox­catc­her i, sobre­tot, Red Army, sobre aque­lla ini­gua­la­ble selecció soviètica d'hoquei sobre gel lírica i mili­ta­rit­zada en què els artis­tes eren pre­so­ners. Si volen més con­tras­tos, i models de con­ducta, lle­gei­xin l'arti­cle a The New York Times amb què el neuròleg i escrip­tor Oli­ver Sachs, que fa dècades que con­ver­teix casos de paci­ents amb pro­ble­mes cog­ni­tius en relats enri­qui­dors i mera­ve­llo­sos, anun­cia que té un càncer ter­mi­nal i cele­bra la vida que ha tin­gut i la que li queda. Sachs, que es veu com un home que l'ha espre­mut, i que ha tin­gut mol­tes metes, no pas una –i sem­bla que les ha asso­lit en una pro­porció més que rao­na­ble–, és algú a qui admi­rar, i de qui apren­dre. L'atleta fosa i fora de sí, ofe­gada i aban­do­nada en aquells ins­tants a la irra­ci­o­na­li­tat per asso­lir un objec­tiu banal és algú a qui aju­dar, a qui fer enten­dre que cal saber parar a temps, que jugar-se la pell per cre­uar la meta mai no serà millor que capi­tu­lar a uns metres i viure per tenir una altra opor­tu­ni­tat.

@Ivan­Vi­la_PA

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)