Ves per on, ja és casualitat que sortís Luis Enrique en l'avantmatx per reclamar quota de protagonisme en les victòries, segurament molest per la confessió d'alguns futbolistes que justificaven el gir posterior a Anoeta gràcies a una conjura d'actitud i desig col·lectiu de tirar endavant el carro. Estranyava tanta calma, que el mister s'hagués conformat a representar el rol secundari en la funció que li pertoca. L'asturià ja va avisar el primer dia que era l'únic líder del grup, que aquí manava ell, convocant una baralla de galls que ningú reclamava. Per si ens n'havíem oblidat, abans-d'ahir va reblar l'aposta assegurant tot cofoi que la ratxa de triomfs estava ja prevista en la seva planificació de temporada. Dit d'una altra manera, que ho tenia controlat, que era la progressió natural, esperada i calculada. A l'asturià el perd aquesta fatxenderia, aquest punt d'arrogància i de reclamar allò que sap que no li pertoca: medalles. Les medalles són de Messi i companyia. La feina de l'entrenador consisteix a harmonitzar, donar cos a una idea, motivar, no emprenyar gaire, traure el màxim rendiment possible del talent que situen a les seves mans i saber reaccionar quan un partit es posa pelut, com ahir contra el perfecte Màlaga. Tant en l'anada com a l'estadi, Xabi Gracia li va passar la mà per la pissarra sense obtenir cap mena de resposta ni reacció. El Barça va jugar tenallat i sense saber com aplicar alternatives. Just el dia que Luis Enrique volia copets a l'esquena, queda despullat de recursos.

Parlant de medalles i desig de posar-se les que no toquen, apliquem avui la teoria del got mig ple. Potser resulta que aquesta serà una derrota ideal per aconseguir que el president i els seus assessors frenin la frenètica activitat que portaven davant de micròfons i càmeres, desbocats en campanya electoral malgrat que fa quatre dies demanessin fair play. Vaja, ells que comptaven amb gols i victòries per esborrar el nefast període de gestió que han protagonitzat en els darrers quatre anys, i ara, en el pitjor moment, els cau tota la botifarra a terra. Al febrer és massa aviat per penjar-se medalles que no toquen, i hauran de tornar a dissimular. Amb vent a favor pareix ben fàcil fer creure al personal que el club està en les millors mans possibles, que tots els disbarats acumulats eren llegat de Rosell, com si Bartomeu mai no hagués estat a bord, com si acabés d'aterrar. Siguem positius: potser ara deixen d'emprenyar, ells i els seus secretaris, amb els mil noms d'hipotètics fitxatges, com si la sanció de la FIFA no existís, com si ens anéssim a empassar la història que ens volen endossar i que poc té a veure amb l'objectiva avaluació de la realitat. A la llotja es fregaven les mans perquè entrava la pilota, i ara, com els cargols, s'amagaran sota la closca, esvaïdes les cortines de fum. Mentre no tornin les victòries, s'ha acabat traure els sants de processó sense cap escrúpol, es diguin Sunyol, Gamper o Vilanova. Si volen el premi d'un segon mandat hauran d'esperar que arribin els títols, que ja sabem com funciona aquest negoci. Però no convé inflar el pit abans d'hora i penjar-se medalles, l'un i els altres, que encara no s'han guanyat. Que ells no han suat.