A quatre dies de la tornada de la semifinal de la copa del Rei es fa difícil estar tranquil. Van passant les hores i el neguit és cada cop més intens. Les ganes de veure el partit i poder celebrar la classificació per a la final em persegueixen tot el dia. Serà molt complicat. L'Athletic Club arribarà escaldat per l'eliminació de la Lliga Europa i mossegarà de valent. De fet, a mesura que transcorre el temps, cada cop veig menys bo el resultat del partit d'anada. I de fet, hauria preferit jugar la tornada a fora. Ara els gols dels bascos valdran més pel factor camp contrari i qualsevol relliscada pot ser letal.

És possible que aquesta percepció estigui totalment condicionada pel nerviosisme que em desperta el partit de tornada. Però a dia d'avui, l'empat a un de l'anada a San Mamés no em satisfà.

Els únics factors que em compensen la balança cap a l'optimisme són l'afició, que posarà cap per avall el Power 8 Stadium i que en moments de patiment, que n'hi haurà, ajudarà al màxim, i la fermesa que mostra un equip totalment identificat amb la lluita que demana el tècnic i que atàvicament ha estat present en tots els grans equips que ha tingut l'Espanyol durant la seva història. També engresca veure que el capità Sergio García pica l'ullet a la gent perica. Un Sergio que està a un nivell increïble i que s'ha declarat amorosament, en el moment oportú, a l'espanyolisme.

Tot i això, que no és pas poc, és insuficient per asserenar els nervis i mirar-s'ho amb perspectiva professional. Ni els mateixos jugadors i tècnics aconsegueixen agafar distància davant una cita tan important. I és que després de cinc anys, el nou estadi de l'Espanyol viurà dimecres aquella cita tan esperada pel que va ser somiat. Per viure una nit màgica d'aquelles que, si acaba bé, quedarà marcada amb lletres d'or en la memòria col·lectiva i que si acaba en decepció, mirarem d'oblidar al més aviat possible.

Però de fet, l'èxit de la copa seria poder jugar-ne la final. Guanyar-la ja seria la bomba!