Herois minúsculs
als vicis que cada dia embruteixen el futbol de les portades, l'‘Offside' ofereix relats futbolers, sí, però també humanistes
Es veu que dijous a Florentino no li va agradar l'esmorzar per culpa d'unes portades i va comparèixer per esbroncar la premsa que no és prou afí. Vicis adquirits –de classe, aquests–, que no hi ha dia sense motius per recordar com de viciat està aquest futbol que monopolitza portades i programacions i spots i fins i tot allò que en diuen l'interès general o generalitzat, que així ens va. Dijous, però, també va arrencar, i és d'això que val la pena parlar, la segona edició de l'Offside, el festival de cinema documental de futbol de Barcelona, que dura fins demà. El va obrir Uno, pel·lícula sobre la selecció salvadorenya que, amb el país en guerra civil, es va classificar per al mundial d'aquell Naranjito del qual ara, incomprensiblement, es torna a parlar. El Salvador era la ventafocs, esportivament i econòmica, del torneig, del qual va marxar amb tres derrotes i havent marcat només un gol, en el xoc contra Hongria, un 10-1 que continua sent la major golejada en una fase final d'una copa del món. Tot i que més rotunda encara va ser la que va infligir Austràlia a Samoa Americana en la fase classificatòria per al mundial de Corea i el Japó. Un 31-0 invicte en els annals del futbol internacional. Next goal wins, projectada ahir, explica les seqüeles que aquella hemorràgia va deixar en els futbolistes de la selecció d'aquesta illa del sud del Pacífic, i també la consecució, una dècada i dotzenes de golejades encaixades després, del seu primer triomf.
Són dues històries que farien les delícies de John Huston, aquell mestre del cinema de la derrota que va fracassar en intentar portar el futbol a la pantalla gran amb l'entranyable Evasió o victòria? Huston va experimentar en aquell film que va ajuntar Stallone i Pelé l'extrema dificultat –fins ara mai superada amb prou solvència– de reconstruir cinematogràficament les maniobres i emocions genuïnes que brollen en un partit de veritat, i ara aquest festival sembla un homenatge al director de La jungla d'asfalt i el seu intent fallit. D'una banda, perquè dóna compte de la vitalitat del documental futboler, i constata que finalment cinema i esport rei semblen haver trobat el territori, el de la no-ficció, on acoblar-se com fets a mida. De l'altra, perquè desborda d'històries d'underdogs, de perdedors dels que tant estimava Huston; d'herois minúsculs, quotidians, i de les seves fites íntimes i ínfimes, a distància sideral de l'elit, la pompa i circumstància i els èxits de prime time als quals som addictes. Només per això ja paga la pena passar-s'hi. Per la funció terapèutica. Perquè refractari als vicis que cada dia embruteixen el futbol de les portades, l'Offside ofereix relats fervorosament futbolers, sí, però també humanistes, relats de perseverances, resistències i honestedats. De valors d'aquells tan rebregats en les altures, aquí recuperats i a ras de terra. Terapèutic, sí. Potser per a Florentino i tot. Potser l'home es calmaria i se li arreglarien les digestions.