La cursa final
o el Madrid!
El que li queda al Barça fins a final de temporada s'assembla més a una prova eqüestre que no pas a l'atletisme d'uns 110 m tanques. Els obstacles que haurà de superar no vénen amb precisió simètrica, sinó que s'acumulen. De cop dos compromisos importants: ahir al vespre contra el Manchester City i diumenge contra el Real Madrid. Partit decisiu, el primer, perquè era una eliminatòria. Important el segon, perquè vèncer el Madrid significaria fer un bon pas endavant, tant per agafar moral per guanyar la competició com pel fet de situar-se amb quatre punts més que el rival. Si mirem endavant, després que el Barça s'imposés ahir al Manchester, els blaugrana tenen nous obstacles importants que hauran de superar en cadascuna de les eliminatòries que queden dels quarts, les semifinals i la final, si és que van passant. En canvi, una regularitat més o menys previsible en la lliga ens duria a partits que es pot considerar que podrien oferir més dificultats per guanyar els tres punts i que tal vegada serien els de la jornada 31 al camp del Sevilla, la 33 al camp de l'Espanyol i la 37 al camp de l'Atlético. Donant per fet que sempre hi haurà algun resultat sorpresa desfavorable el dia que tot surt malament. Ara, en la Champions, toca esperar rival. Seria tan avorrit tornar-nos a creuar amb l'Atlético o el Madrid! I és ben probable, perquè la UEFA intentarà evitar que tres de la mateixa lliga passin a semifinals i els enfrontarà a quarts. Cal dir que aquest any la competició és una mica diferent: al marge del Barça i els madrilenys han passat el Porto de Tello, el PSG de Laurent Blanc, acompanyat d'un altre equip de l'àrea francòfona com és el Mònaco, d'Alemanya només ha restat la possibilitat que toqui el Bayern de Munic i d'Itàlia, la Juve. L'altra incògnita, si és que a la justícia no li agafa un nou atac de rapidesa, és pel final autèntic de la cursa, que són les eleccions després de la final de la copa del Rei. Sembla que crea inseguretat que un, o algun, dels candidats estigui pendent de judici. Tant és així que si acaba passant, crec que la pressió no li permetrà presentar-se. No tothom és Berlusconi.
Caldrà, en la lliga, estar amatent al partit contra el Madrid. S'ha escrit que Florentino Pérez va confortar Ancelotti dient-li que no es preocupés que guanyarien el Barça. Vol dir que l'activitat des dels despatxos del rival serà intensa. I, com a socis patidors que som, quan Luis Enrique deia que el partit important de la setmana era contra el City, ens va pujar la mosca al nas. Tant es podia interpretar que ho deia perquè era l'objectiu immediat com perquè donava per fet guanyar el Madrid o perquè, en cas de perdre, encara hi ha deu jornades per rectificar. I si sabia que hi haurà elements extraesportius que caldrà superar, com sembla que li va passar a Martino, per guanyar l'equip de la capital i la victòria no és clara? Ja hem vist que l'atac centralista contra el model associatiu català és un fet. Només amb les nombroses cèl·lules que formen grups de castellers, geganters, sardanistes, ballets populars, ateneus i clubs de tots els esports es poden aconseguir mobilitzacions massives. Només els falta atacar les parròquies i les classes de ball. Les organitzacions locals de l'ANC ja recullen gent acostumada al grup, a formar equip, a comprometre's quan cal. És la guerra fiscal que ataca fraus quantitativament poc significatius –ho són fins i tot les targetes Black– i silencia el rescat de bancs i l'endeutament que els suposa els retards dels túnels de l'AVE, del manteniment de residus nuclears, la mala priorització de les inversions i l'endeutament públic creixent.
D'altra banda, hem vist com la destitució de Chapi Ferrer com a entrenador del Còrdova en favor de Djukic no ha resolt els problemes de l'equip. Potser sense el canvi ara estarien millor, com va demostrar l'Athletic, que va estar molt enfonsat, i mantenint Valverde ha aconseguit recuperar la competitivitat. Tampoc sembla que la substitució d'Eusebio al Barça B hagi solucionat les coses. Cal pensar que renovar tot un equip i evitar que baixi requereix més de mitja temporada i més quan, a l'inici, l'exigència del primer equip el va desmantellar. Ja ho diu Carles Rexach: canviar d'entrenador hauria ser com en els fitxatges, no es pot fer fins que es tanqui el mercat d'hivern o a final de temporada.