De Luis Enrique es parla poc. Se'n va parlar quan l'equip anava pel pedregar. Molt i malament: d'errors en les alineacions, exabruptes a la sala de premsa i duels fratricides amb Messi. En canvi, des de la revitalització, sembla que hagi desaparegut. Des que, amb un pla excèntric, es va guanyar, i bé, el PSG, un equip amb cara i ulls que al Parc dels Prínceps havia deixat retratat el Barça, sabíem que no se li concedirien mèrits. Aquella victòria, molt més aplaudida a fora que a casa, es va atribuir, en les cròniques, més als atzars i talents individuals que no pas als col·lectius. Un triomf tot i l'entrenador, es veu. Després, amb la revifalla i consolidació de l'equip, vertiginós però fiable, res. Tot és cosa de Messi, one man show, que s'ha posat les piles. Exhibicions interestel·lars de l'argentí com la de la primera part de fa tres dies contra el City avalen la tesi, que implica descartar qualsevol influència substancial del tècnic ni en les millores col·lectives –en les transicions, la velocitat de circulació, el to físic, la pressió en totes les línies– ni en les individuals: en la integració de Rakitic i Suárez, o la millora del rendiment no només de Messi, també de Piqué, d'Alves i d'Iniesta. Poc o res hi té a veure Luis Enrique, si ens guiem per l'atenció que se li concedeix.

El cas és que, de classes magistrals, Messi n'ha ofert unes quantes. I la majoria, en l'era d'Aquari que va ser l'era Guardiola, quan la cascada d'adjectius per al tetrapiloter d'or no només no impedia les lloances al tècnic, sinó que van assolir cotes de veneració religiosa. I que els renovats elogis a l'argentí, per ditiràmbics i insistents que siguin, no monopolitzen l'espai ho prova el protagonisme que es va atorgar, abans, durant i després del partit, al mateix Guardiola, present al Camp Nou. Molt més del concedit al menystingut Luis Enrique. De fet, hi va haver temps per parar atenció fins i tot al jutge Vidal, present a la llotja com a la sopa, fet que, per cert, permetria explicar per si sol que el Pep preferís anar al seient que paga. Si no, hauria hagut de compartir selfie –en forma de connexió en directe a TV3, a més– i aguantar estoic els sacrilegis del convidat, que va aprofitar les passades a l'espai de l'entrevistador de La teva per forçar tota mena de metàfores i equiparacions suades entre el Barça i Catalunya, futbol i política i –aquesta, de tan greu, del tot intolerable– entre Messi i Mas i Junqueras. No crec que Guardiola, per més pro procés i pro Martí i Pol que sigui, les hagués suportat.

En fi. Que ara no es parla de Lucho, culpable quan val mal dades, perquè no dóna la gana. A veure si serà tan simple com que ens cau malament. Demà s'enfronta amb Carletto, un altre avui menystingut –i de palmarès refulgent, aquest!– que fa quatre dies tenia una mà esquerra que ara té fluixa, i dilluns, o l'italià serà pell, o es tornarà a blasmar de l'asturià. Ah, i si ens aquests assumptes, en què no semblen tan diferents les aficions del Barça i el Madrid, també el Barça és com el país, com diu ell, que en prengui nota el jutge Vidal.