Estava preparant l'article per a aquesta setmana i volia parlar de l'inici del campionat del món de motociclisme i especialment de la figura de Marc Márquez, un esportista d'èxit amb quatre títols de campió del món els últims anys i que afronta aquest cap de setmana la primera cursa amb l'esperit de sempre. I amb els rivals de sempre. Un esportista jove que sempre somriu. Sempre fa bona cara corri on corri. Optimista patològic i competidor com ningú.

I, de cop, això es va barrejar amb la notícia de la mort del periodista Fernando Borderías. Podria dir periodista radiofònic, però prefereixo utilitzar la paraula periodista. Amb tota la seva extensió. I no és més cert que bona part de la seva feina la va fer a la ràdio. Segur que Borderías hauria tingut una bona relació amb Márquez. L'hauria admirat, segur. I potser li hauria fet sortir els colors. Borderías tenia empenta i atreviment. Coneixia i dignificava aquest ofici. Ho feia amb autoritat. No se l'havia de guanyar. La tenia. I se li reconeixia. Abans i ara. Ho feia amb caràcter i actitud. Marc Márquez també ho ha aconseguit als circuits. Ha guanyat curses sense discussió. Amb autoritat. Borderías va exercir la professió dignament. La va prestigiar. Amb un tracte directe. Molt directe amb els esportistes i amb qualsevol interlocutor que fos notícia. Més partidari de sortir al carrer que de quedar-se a la redacció, utilitzava el telèfon com una eina de treball. Volia i perseguia els testimonis. Els localitzava on fossin. Donava valor a la paraula dels protagonistes lluny de pontificar ell. Va ser generós amb el seu magisteri. Ha fet escola. Defensava els seus per damunt de tot. I de tothom. Va entendre el periodisme i el va viure amb intensitat.

Marc Márquez també entén molt bé la seva feina. Ho ha demostrat. Sap el que fa per aquests circuits d'arreu del món. I com ho fa. És competitiu. Sap que participa en un espectacle i que ho fa amb uns pilots que pretenen el mateix que ell. Volen guanyar i intenten frenar més tard que ell i esgarrapar-se alguna mil·lèsima entre ells. Tracen els revolts amb decisió. Tots saben què cal fer en cada tram dels circuits que es coneixen de memòria. Borderías també ho feia amb el periodisme. Pocs amics si calia anar darrere una notícia –ell anava sempre al davant– i molta generositat amb els que començaven i els costava seguir el seu ritme. El divertia ser transgressor, sobretot amb les preguntes. Era un xerraire de mena i ho volia saber tot. Dels esportistes i dels que tenia al seu voltant. Sempre ho volia saber tot.

Marc Márquez també ho sap tot. Afronta la temporada del mundial de motociclisme amb la pressió dels guanyadors i sota l'aparença que mai no es posa nerviós, que aprèn de tothom i sobretot del que ha fet ell i del que han fet els seus adversaris. Com tots els pilots del mundial coneix els circuits pam a pam. Sempre ve de gust veure'l competir. Alguna cosa pot inventar. Fernando Borderías encara es rebel·lava amb segons quins tractaments periodístics que es feien. Ho patia. I no s'estava de comentar-ho en veu alta. Mai no callava. No callava res que considerés que havia de dir. Als amics i als no tan amics. A tothom. Amb la mateixa contundència. I als seus, però, amb estima.

Ha estat inevitable. Borderías ha tret el nas en l'article de Marc Márquez. Era tafaner de mena. A la feina, Fernando Borderías va anar sempre amb el gas a fons, però sense fer cap temeritat encara que mai no va tenir carnet de conduir. No li calia. Tot va molt de pressa. Massa.