Els campions no perdonen
la Champions i que a Sevilla ens va faltar. Així de clar
L'actitud va ser irreprotxable. L'equip va sortir pel partit i vam brodar una primera mitja hora d'escàndol. Pressió a primera línia, recuperacions ràpides i sistemàtiques –matís: aquesta variable és la que ens garanteix el control actualment– i combinacions en atac que van fructificar en dos gols de traca i mocador: el primer, un d'aquells que només sap fer Messi, i el segon, obra del Neymar que ens agrada (una màxima del futbol recorda que no s'ha de canviar qui juga bé i el brasiler estava inspirat).
Teníem el Sevilla de genolls i resignat a rebre el cop de gràcia definitiu. Però el vam indultar. Bravo es va empassar un xut llunyà de Banega, a qui ningú va tapar, i aquest contratemps ens va afectar massa. Però en la segona part vam recuperar la iniciativa i si Suárez no hagués sortit amb bales de fogueig el tema s'hauria liquidat (m'ensumo que dimecres la munició del franctirador uruguaià serà l'autèntica). Amb el partit trencat va venir l'errada de Piqué, que no enfosqueix el seu gran nivell actual, però que ens va penalitzar desmesuradament. Així se'ns va escapar una victòria crucial.
El resultat és dolent. Arribats a aquest punt sobren els eufemismes. Els campions no fan concessions. Cal assumir-ho i aprendre dels errors. Per cert, molt permissiu l'àrbitre, el tal Munuera, amb Mbia, un llenyataire vestit de futbolista que no hauria d'haver acabat el partit. De tota manera, tampoc hem de perdre la perspectiva correcta de la situació. Continuem líders i els que depenen de nosaltres són ells, la penya dels germans Padrós que es va desfer d'un altre rival de cartró pedra. Una observació: el Rayo que va sortir escaldat de Balaídos (6 a 1) és el mateix que tres dies abans, a Vallecas, va repassar el Madrid en una primera part en què els pupils de Carletto van córrer més darrere la pilota que Fernando Alonso –madridista confés– al volant del seu McLaren.
Lliçó per a París
En qualsevol cas, el que va passar dissabte és la gran lliçó per a París. Hem demostrat sobradament que sabem competir i que hi estem compromesos. Però ara toca demostrar que també sabem guanyar, guanyar i guanyar, com deia Luis Aragonés, un home de verb poc florit, però que, en això del futbol, feia gala d'un sentit comú de l'alçada d'un campanar.
Dimecres no es pot fallar. I això vol dir tornar de París amb una victòria i l'eliminatòria encarrilada. No és cap fanfarronada, és l'anàlisi d'una situació propícia que els equips amb això que en diem instint assassí no desaprofiten. El PSG és un gran rival i amb l'autoestima alta. La seva brillant eliminatòria contra el Chelsea l'acredita, indubtablement. Però ens rep sense la seva columna vertebral. No jugaran ni David Luiz (ja convertit en un tros de central, que, a més, marca gols), ni Verratti (l'home que regula i dirigeix el joc de l'equip), ni Ibrahimovic (de qui sobren els comentaris).
És obvi que Laurent Blanc presentarà una alineació competitiva, però són unes baixes molt sensibles. A Sevilla va quedar clar que si perdones i regales et guillotinen, i a París de guillotines en poden explicar moltes històries. De fet, el mateix Maximilien de Robespierre –ja saben de qui parlo– que tants caps hi va fer tallar, va acabar amb el seu dins d'un cistell. Quina ironia. En sentit irònic i figurat, évidemment, us dic que el PSG no pot sortir viu del Parc dels Prínceps.
