Opinió

Un McLuhan

Mandzukic, honor i glòria al gladiador de sang calenta, va tancar el debat sobre la mossegada de Carvajal negant-ho en un tuit

En un gag d'Annie Hall antològic com els gols de Suárez a París, Alvy i Annie, o Woody Allen i Diane Keaton, fan cua al cinema i ell es desespera perquè just darrere té un llest que no para d'exhibir-se pontificant sobre Fellini, Beckett i McLuhan davant d'una noia que no li replica mai i que és per qui munta el xou. Allen explota i, després de dirigir la seva protesta a l'espectador, discuteix amb el paio, que fa l'expert. Allen resol la qüestió cridant McLuhan en persona, que resulta que és allà mateix i esbronca l'individu: “L'he sentit. Vostè no sap res de la meva feina. Fins i tot les meves fal·làcies les ha entès malament.” Allen torna a mirar a càmera: “Amics, si la vida fos així...”

Quatre dècades després, la profecia s'ha acomplert i la vida ja és així, perquè portem a la butxaca més que un telèfon, una navalla suïssa amb connexió a internet on fer emergir McLuhan en segons. Bé, ja es així o més aviat ja podria ser-ho. Perquè tot i tenir les eines per evitar-les, hi ha disputes banals i de fàcil resolució que sovint no només es perllonguen, sinó que alimenten el debat públic, en mitjans i xarxes socials, fins a l'estupidesa i més enllà, que és on es veu que es guanya pasta. Una d'aquesta setmana, entorn de l'Atlético-Real Madrid de dimarts, magnífic i sucós partit del qual, malgrat la substància, i com és habitual, se'n va parlar sobretot per les seves polèmiques, genuïnes o fabricades. Aquest cop, tot entorn d'una suposada mossegada de Carvajal a Mandzukic, de la qual aquest no sembla que s'hagués queixat. Llavors? Que es veu que hi ha uns frames on sembla que hi ha queixalada. Si n'hi va haver, ni el mossegat li va donar cap importància, però això no importa. Ni tampoc que estiguem avisats sobre efectes òptics que carrega el diable, perquè ara són moda, siguin vestits de colors indefinits o gats gallecs que no se sap si pugen o baixen, i perquè fa només una setmana hi va haver diaris que per fer burla de David Cameron havien posat en portada una foto d'ell amb una nena a la qual se suposava que el premier britànic estava avorrint clamorosament, tot i que resulta que no estava avorrida sinó només avergonyida, com es podia comprovar veient el vídeo de tota la seqüència. Tant se val, i també l'interès altíssim del xoc. El debat postpartit més recurrent va ser mossegada sí o mossegada no, com si a Carvajal, pobre, se'l pogués comparar amb l'antològic Suárez. Fins que Mandzukic, honor i glòria al gladiador de sang calenta, va decidir fer de McLuhan allenià i tancar el cas obert amb un tuit de cap fred on exonerava el defensa. Ja veus quin malbaratament, tanta saliva i tant de drama fulminats en menys de 140 caràcters. Potser algú en podria extreure alguna lliçó, però no hi comptin, que la pela és la pela, el mitjà és el missatge –o el massatge–, aquí tothom és molt llest, el xou ha de continuar i els ara disponibles Mcluhans allenians segueixen sent uns aixafaguitarres d'aquells que mai no són benvinguts.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)