Voràgine

Fa l'efecte de voràgine crei­xent, de bola de neu que aug­menta i agafa velo­ci­tat a mesura que avan­cem cap a final de tem­po­rada i els par­tits se suc­ce­ei­xen cada tres dies, cadas­cun més impor­tant que l'ante­rior. Com un exer­cici de funam­bu­lisme pel tall de la nava­lla, no saps, impos­si­ble aven­tu­rar-ho, si aca­baràs cele­brant-ho o si viuràs una pata­cada con­si­de­ra­ble, d'aque­lles que t'envien a l'hos­pi­tal. Pots defen­dre o ata­car el diagnòstic amb un munt d'argu­ments a favor de cada opció. Recta final, talent de sobres, com­promís i ganes dels fut­bo­lis­tes, certs aspec­tes que con­vi­den a l'opti­misme. Però, al mateix temps, a l'altre pla­te­ret de la balança, això sem­bla una bomba de rellot­ge­ria que ens manté gar­ra­ti­bats de tensió. Les rela­ci­ons entre els esta­ments no són les desit­ja­bles, l'entre­na­dor és un kamikaze que es pot immo­lar en qual­se­vol moment, les figu­res poden pas­sar de la ria­lla al plor per una sim­ple subs­ti­tució... I el rival pre­para a fons la manera d'inco­mo­dar-te, com ahir el València, i et sot­met a un des­gast enorme, et pres­si­ona a dalt, plan­teja el tapís verd com si fos un tau­ler d'escacs. Sí, ho poden gua­nyar tot, i això és el que anhela qual­se­vol culer, que ja no són temps per desit­jar allò tan català del caixa o faixa d'en Prim, del que peti tot històrica­ment pro­nun­ciat pel bar­ce­lo­nisme de manera pun­tual quan se n'afarta i opta pel foc nou. Sí, però també ens podem que­dar amb un pam de nas, perquè l'equi­li­bri de for­ces, els fona­ments actu­als, són febles com un cas­tell de car­tes en risc de caure a la menor bufada. No hi ha atu­ra­dor, ja ni cal embran­car-nos en estèrils debats sobre estil i plàstica. És evi­dent que, si jugues millor, com­pres números per gua­nyar, axi­oma vell, però l'esprint final del 2015 és el de les bat­ze­ga­des, el dels sotracs i viure amb l'ai al cor cons­tant­ment, per no expres­sar metàfores encara més gràfiques.

En cas que fun­ci­oni l'arti­lle­ria del davant, oli en un llum, perquè dis­po­ses d'arse­nal nuclear fabri­cat amb urani enri­quit. En l'aspecte físic i estratègic, a pilota atu­rada es mos­tren fantàstics, roden rodons com no s'havia vist en els millors temps, però la per­so­na­li­tat volcànica del tècnic sem­bla haver empel­tat el col·lec­tiu, dis­po­sat a actuar com un comando suïcida. Igual tri­om­fen que poden fra­cas­sar, i les espe­ran­ces es dis­pa­ren quan cer­ti­fi­ques l'evidència entre els altres equips, d'aquí o d'allà, aspi­rants a la glòria del moment: ningú, abso­lu­ta­ment ningú, és avui millor que el Barça. Però con­ti­nues sense tenir-les totes, no acon­se­guei­xes ampliar con­fiança i segu­re­tat per enfor­tir les espe­ran­ces. Ni la gua­nyaràs ja: això serà un campi qui pugui. Quan Guar­di­ola deia allò de cor­deu-vos els cin­tu­rons, pot­ser es refe­ria a la situ­ació actual, tan extrema com mai no la vam viure quan ell manava. Ara juguen a tot o res. Juga­dors, entre­na­dor i, de retruc, la direc­tiva poden pas­sar d'herois a ber­gants amb una sim­ple der­rota que ho enge­gui tot a rodar. El València té un tros d'equip, amb el cab­dill Ota­mendi al cap­da­vant, i al Barça li va cos­tar regu­lar, admi­nis­trar, con­tro­lar el tempo de 90 minuts que hau­rien inven­tat el tòpic no apte per a cardíacs si no fos ja un clàssic del fut­bol. Impos­si­ble pro­nos­ti­car què coi ens espera. Pot­ser apos­taríem per un cobri­ment. Hau­rem d'acos­tu­mar-nos a patir, vell cos­tum culer ja obli­dat.