‘OK Corral' i el gran Cantona
el va guanyar
el Barça”
El tiroteig ha començat i no s'aturarà fins que no quedi dret ni l'amo de la funerària. Això és OK Corral. Competir, resistir, guanyar. Que no ho veieu com pateixen –i patiran– la penya dels germans Padrós i el Bayern del nostre Pep? “En el minut 70, ja no podíem, l'esforç era sobrehumà”, va dir Espíritu Santo després que el València, que no juga res més que la lliga, firmés al Camp Nou el millor partit de la temporada. I nosaltres com hem d'estar, que no parem? És l'hora dels guerrers. A París vam tenir l'instint assassí dels campions (que reclamàvem dilluns passat) i dissabte Luis Enrique va mirar de protegir l'equip no a través de la pressió –perquè sabia que no hi havia prou gasolina–, sinó posant múscul al mig del camp. No va sortir bé, però l'entrada de Rakitic va equilibrar el dibuix i Messi, enorme, es va carregar l'equip a les espatlles. Victòria crucial i molt meritòria. I demà, tornem-hi amb el PSG (qui es pensi que això està fet, s'equivoca molt)... Instal·lat en el meu estat d'eufòria racional vull, però, dedicar l'espai que queda a qui ha estat l'autèntic guest star de la setmana...
Moltes gràcies, Éric
A les Espanyes han exhaurit tot el repertori de desqualificacions cap a la seva persona. “El meu avi patern era de Sardenya i el meu avi matern era català”, va dir al Daily Express britànic (març del 2012) el senyor Éric Cantona Raurichs. I va afegir: “El meu, per tant, és un llinatge ferotge.” Díscol, polèmic, provocador, genial amb una pilota als peus... El que ningú futbolísticament significat de casa nostra s'ha atrevit a dir mai en veu alta, ho va haver de deixar clar Éric a Xangai. Patapam, al mig dels morros!
Davant de la premsa internacional, en el context de la gala dels premis Laureus World Sports Awards, aquest enfant terrible marsellès, Eric, the King per a l'afició del Manchester United, va afirmar: “Catalunya va guanyar el mundial, no Espanya. Espanya va guanyar amb deu jugadors del Barcelona. Espanya no va guanyar el mundial, el va guanyar el Barcelona.” I es va quedar tan ample. Com quan, en plena crisi econòmica (2010), va fer una crida contra els bancs del seu país: “Si totes les persones que es manifesten al carrer contra el sistema, retiressin els seus diners dels bancs, provocarien el col·lapse. Això sí que seria una gran revolució!”
Benvolgut Eric, ja et tenia per un dels grans. Quants partits del United m'havia empassat només per veure't jugar. Estampa inconfusible, mirada altiva i el coll –tipus camisa– aixecat... Però aquesta “jugada” tan genial, francament, no me l'esperava. Tens tota la raó, el Barça va fer possible que una selecció històricament de pandereta, el combinat dels Botejara, esdevingués una còpia desmillorada del millor equip de la història amb la qual en va tenir prou per guanyar a Sud-àfrica.
I saps què ha passat des d'aleshores, Éric? Que en lloc d'agrair-nos la gesta, des de Madrid ens han atacat per terra, mar i aire per mirar de desprestigiar l'obra mestra futbolística més grandiosa i perseguir la institució. “Al Barça no se'l pot guanyar, però se'l pot destruir”, aquesta és la consigna i aquesta és la pràctica perfectament aplicada a tots els nivells.
Efectivament, Éric: com a mínim tres puntes de les cinc que té l'estrelleta daurada que porta cosida la samarreta de la roja haurien de ser blaugrana. Oh! Ah! Cantona!...
