Devia ser cap al 1985 que vaig ser per primer cop als Estats Units. Havia sentit parlar del futbol americà i m'interessava, així que no vaig deixar passar l'oportunitat de veure'n un partit. Era a Nova York, a l'estadi dels Giants, però era un partit ben especial. Hi havia vaga de jugadors i, finalment, van jugar els reserves de l'equip d'entrenament. El públic va decidir no anar-hi. Jo no tenia gaires alternatives si volia veure un de partit, així que hi vaig fer cap. A l'estadi érem potser només quatre o cinc mil espectadors, i feia un fred glacial. Se'm va fer tot realment estrany.

Se'm va fer estrany, perquè, entenem-nos, veure o jugar un partit en un estadi gran, de primera fila, sense públic és una cosa estranya. I, si no, que els ho pregunten als jugadors del Baltimore Orioles de beisbol, i als seus contraris dels White Sox, que dimecres van fer una cosa que no s'havia fet mai als Estats Units: jugar un partit d'una lliga major a porta tancada. Completament tancada. Sense ni un sol espectador. A la vista dels greus incidents socials que hi ha a la ciutat, la lliga i l'Ajuntament van decidir que el partit es jugava, però que no es deixarien entrar els espectadors, per a evitar possibles xocs. L'estadi té 45.000 seients, i tots, absolutament tots, quedaven buits.

Malgrat l'excepcionalitat del fet, com que es va retransmetre el matx per televisió, va ser formalment com un altre qualsevol. I així l'speaker feia grans anuncis pels altaveus, alguns jugadors aplaudien el públic quan eixien al camp i, fins i tot, un cantant va entonar l'himne nacional dels Estats Units abans del partit, himne que va sonar més estrany que mai. A la porta, un destacament de la policia va dissoldre un grupet de dotzenes de persones que s'hi manifestaven en memòria de Freddy Gray, el jove negre assassinat que ha estat l'origen dels gravíssims incidents que està vivint des de fa dies Baltimore.