Volia escriure a propòsit del fet que Gaizka Gari­tano (exju­ga­dor que sobre­tot vin­culo a la Real Soci­e­dad i que, com a entre­na­dor, va fer pujar l'Eibar a pri­mera i ara s'esforça a man­te­nir l'equip en la cate­go­ria) va aban­do­nar la sala de premsa al camp de l'Alme­ria en per­ce­bre l'hos­ti­li­tat d'alguns peri­o­dis­tes quan el van sen­tir par­lar en basc men­tre con­tes­tava les pre­gun­tes de repre­sen­tants d'uns mit­jans bas­cos. I també volia recor­dar que hi ha hagut entre­na­dors que s'han tro­bat amb una reacció sem­blant per con­tes­tar en català les pre­gun­tes dels peri­o­dis­tes cata­lans, tot i que no pre­ci­sa­ment a Alme­ria, com insis­tia el res­pon­sa­ble de premsa del club tot dema­nant res­pecte per a Gari­tano i expli­cant que, després de fer-ho en basc, l'entre­na­dor con­tes­ta­ria les pre­gun­tes en cas­tellà. Què es pot afe­gir, però, a la cons­ta­tació reno­vada del fet que, després del fran­quisme, l'Estat espa­nyol no ha fet res, sinó el con­trari, perquè part dels seus habi­tants no reco­ne­guin i, fins i tot, no res­pec­tin la diver­si­tat lingüística i cul­tu­ral del ter­ri­tori? Hi podria afe­gir que aquesta des­con­si­de­ració pro­funda és un dels motius pels quals n'hi ha que con­si­de­rem que no hi ha més sor­tida que mar­xar de l'Estat espa­nyol. I també, d'altra banda, que trobo a fal­tar un entre­na­dor del Barça que en les rodes de premsa parli en català, però que, en fi, m'he d'empas­sar que Luis Enri­que no hagi tro­bat temps per apren­dre la llen­gua.

Tan­ma­teix, mal­grat que, de fet, he dedi­cat un llarg paràgraf a esbos­sar el tema del qual en prin­cipi volia escriure, el cos em demana par­lar de l'emoció que arriba el mes d'abril quan seguei­xes un equip de fut­bol que aspira a gua­nyar diver­ses com­pe­ti­ci­ons. Sí, és emo­ci­o­nant ser del Barça i poder gua­nyar la lliga, la Cham­pi­ons i, encara que sigui del Rei, fins i tot la copa. De fet, és emo­ci­o­nant perquè també ho pot per­dre tot. La incer­tesa ho fa emo­ci­o­nant. Trobo, a més, que forma part de l'exci­tació pri­ma­ve­ral. És just a la ple­ni­tud de la pri­ma­vera, entre finals d'abril i pri­mers de maig, que tot es deci­deix pel que fa a les com­pe­ti­ci­ons fut­bolísti­ques. Cada par­tit es viu amb la inten­si­tat d'una final. He de dir que a vega­des lamento estar tan pen­dent del fut­bol, tan engan­xada a aquesta emoció. A aquesta addicció. Em dura poc, però, i m'hi enganxo nova­ment amb entu­si­asme.

El Barça ho pot gua­nyar tot, però també ho pot per­dre tot. Si és així, o fins i tot si només gua­nya la copa, serà un fracàs? Suposo que sí. Un equip com el Barça sem­pre fra­cassa si no gua­nya. Tan­ma­teix, s'hau­ria de tenir més pre­sent que gua­nyar és molt difícil i que fins i tot un equip com el Barça no només depèn d'ell mateix: si perd és perquè els altres equips també tenen la capa­ci­tat de gua­nyar. Si aca­ben per­dent-ho tot o gai­rebé tot, ho recor­daré? I també que vaig dub­tar molt seri­o­sa­ment que aquest Barça pogués pro­vo­car-me nova­ment tanta emoció quan arribés aquest moment de la tem­po­rada.