Full de ruta

Ves per on, al final resul­tarà que Luis Enri­que dis­po­sava d'un full de ruta ben traçat. I no té res a veure amb el cabàs de Còrdova, aquest rodó 0-8. El cas és que l'equip arriba a la recta final mos­trant la millor cara de l'any, l'objec­tiu que qual­se­vol es plan­te­ja­ria arri­bats al maig. Pel camí lloàvem l'estratègia i el to físic, de la mateixa manera que no vèiem clara l'exces­siva dependència dels cro­mos ni aque­lla manera de plan­te­jar par­tits d'abso­lut des­gast. I ara, matx a matx, s'arro­do­neix un estil pràctic, efec­tiu i vistós a par­tir de la volun­tat de recu­pe­rar ràpida­ment la pilota a pocs metres de la por­te­ria rival, fer-la córrer a gran velo­ci­tat i apro­fi­tar el talent tècnic de tan bons espe­ci­a­lis­tes. Diríem que sem­bla una evo­lució cohe­rent i ori­gi­nal del model d'èxit, una altra manera de sig­nar victòries agra­da­ble de reconèixer, que segueix l'exi­gent patró i tarannà del pala­dar culer. Expres­sa­des les rea­li­tats, glos­sem la neces­si­tat de mati­sos. La nau rut­lla, però res d'eufòria.

Aquests dies, per exem­ple, recordàvem aquell Water­loo a Còrdova del 72, quan un gol de penal mar­cat per Fermín, un juga­dor cedit pel Madrid, va negar l'enèsima ambició d'acon­se­guir la lliga entre vic­ti­misme, manca d'esma i un munt d'excu­ses de mal paga­dor, inclo­ent-hi des­as­tro­ses actu­a­ci­ons arbi­trals. Pre­ci­sa­ment, dime­cres arriba un refe­rent que va aju­dar a superar col·lec­ti­va­ment aquesta enorme xacra, tants anys arros­se­gada. Quan tre­ba­lles, no cal escu­dar-se en res per jus­ti­fi­car der­ro­tes. Així ho deia Guar­di­ola i així ho con­ti­nua man­te­nint al cap­da­vant d'un Bayern des­mun­tat. Pep és un mite, un dels nos­tres, i no mereix més que reco­nei­xe­ment, tot i que els seus adver­sa­ris interns de tota la vida con­tinuïn entes­tats a mat­xu­car-lo, a negar-li el pa i la sal. Són així de medi­o­cres. Tant, que volen negar l'evidència. Serà una eli­mi­natòria fantàstica de semi­fi­nals en la qual el Barça és favo­rit per mèrits pro­pis i desgràcies bava­re­ses. Si el vent con­ti­nua bufant a favor i els fut­bo­lis­tes es con­cen­tren en la feina i demos­tren ambició, queda temps per ava­luar allò que resulta cor­re­gi­ble, com ara la manca de mà esquerra amb la plan­ti­lla i la premsa d'un Luis Enri­que excel·lent en altres camps.

El fut­bol pinta el pano­rama en blanc i negre, inten­ses les dues antítesis cromàtiques si par­lem del Barça. O de rosa, com Bar­to­meu apro­fita per remar­car men­tre es penja meda­lles que no li cor­res­po­nen. El club, amb aquesta direc­tiva, viu un mal moment. És l'equip el que aguanta avui la ins­ti­tució i genera espe­ran­ces al segui­dor, no con­fon­guem naps amb cols ni pre­ten­guem apun­tar-nos èxits allà on han sem­brat diver­ses vari­e­tats de des­as­tres. El mèrit, de qui el tre­ba­lla, de qui excel·leix. De Messi i els nois, de la bona feina feta pel cos tècnic. Mati­sos, sem­pre els mati­sos per fugir d'extrems i saber qui és qui, qui ho fa a satis­facció, qui ha ren­dit, qui ha sabut idear un full de ruta ambiciós. Serà Messi, Luis Enri­que, Guar­di­ola abans o seran d'altres. I és bo que el culer gau­deixi i miri amb con­fiança i moti­vació la resta de calen­dari en tres com­pe­ti­ci­ons. Seria un suïcidi pre­ten­dre la des­feta, renun­ciar als som­nis, negar-ho tot només per una direc­tiva que no sap estar a l'altura. Per això hi haurà elec­ci­ons. I, per pri­mer cop, pot­ser és moment de no tocar l'equip i can­viar la gestió. Inde­pen­dent­ment de si asso­lim el tri­plet o si ens que­dem amb un pam de nas.