De broma
És de broma. No hi ha ni un pam, ni mig, de seriositat en un esport que mou diners, molts diners, sentiments i suposadament un grau de professionalisme com cap altre esport. Fa riure que les persones que manen no tinguin l'empenta ni la responsabilitat que cal per estar a l'altura i fer la feina que els toca. Resulta que divendres passat era festa i, ves per on, el comitè de competició de la que diuen que és la millor lliga de món de futbol no es va poder reunir, fet que va adulterar com si res els partits del cap de setmana, ja que no van estudiar els casos que podien rebre alguna sanció o els que podien estalviar-se-la. I això passa ben a prop del final de la temporada, en què tot està en joc. Demostren poc respecte per la competició. Més ben dit, cap respecte. El mateix que sovint, en cada partit, demostren els àrbitres i els futbolistes pel reglament i el joc net. Cap. Tots es reclamen respecte mutu i ningú no cedeix. És picar ferro fred. Els àrbitres no s'han guanyat l'autoritat. Els futbolistes no els hi reconeixen mai. I els àrbitres tampoc, als futbolistes. Els futbolistes enreden sempre que poden els àrbitres argumentant que defensen els seus interessos i el que fan és desvirtuar la competició i perjudicar els seus companys de professió i eventualment adversaris. I ningú no diu res. Ni el comitè que no es reuneix, ni els organitzadors de la lliga ni els mateixos futbolistes. Ni els àrbitres. No els interessa. Prefereixen una falsa polèmica continuada cada setmana per un all o per una ceba i fer bullir l'olla de partit en partit al marge de cap consideració dels valors que s'haurien de transmetre. Es conformen a resignar-se i pensar que tots plegats, i les seves actuacions, són un mal necessari per a un espectacle que a la llarga resulta un negoci ruïnós i un mal exemple per a molts. I els àrbitres es veuen indefensos davant els futbolistes reconeguts, considerats, valorats i carregats de duros. Atès això, la seva valentia mal entesa es ensenyar-los targetes a dojo i no entendre res. No tenen cap altra alternativa. Ni capacitat. Ni ningú que els doni suport. Paguen amb la mateixa moneda, però amb l'afegit que ells tenen la paella pel mànec. Poden sancionar-los. Quin plaer! I la suposada autoritat que haurien de lluir no l'aconsegueixen en moltes accions del joc. Ara els cal, per exemple, un esprai per delimitar i marcar les distàncies de les tanques i la posició de la pilota. No els feien cas. Gens. Mai se situaven a la distància que marca el reglament. Ara els uns, els àrbitres, marquen la línia i els altres, els jugadors, es reivindiquen trepitjant-la com si res. Una revolta ridícula però significativa. Els futbolistes no renuncien a ser les estrelles de l'espectacle. Els àrbitres tenen la virtut d'afavorir sovint l'infractor. I no els fa res. Targetes per parlar o protestar són fàcils d'ensenyar. Preservar el joc i la contundència ja és més difícil. En el futbol es viu el món al revés.