Els columnistes nord-americans fa dies que treuen foc pels queixals pel lamentable (sent generosos) espectacle que van protagonitzar els boxejadors Floyd Mayweather i Manny Pacquiao en el denominat combat del segle. La campanya mediàtica que es va organitzar al voltant d'aquest xou va ser devastadora. 100 dòlars –99,95 per ser precisos– van pagar els nord-americans més incauts, uns quants milions, que van comprar el duel per televisió. Els preus per veure'l en directe a Las Vegas van ser tan desorbitats com un bitllet d'aquests que venen per anar a Mart. Fins i tot els mitjans d'aquí, que només parlen de boxa quan hi ha molta sang en un ring o alguna llegenda passa a millor vida, van picar l'ham i van vendre un producte que era defectuós de fàbrica i que només tenia un objectiu: enriquir indecentment els dos actors d'aquesta òpera bufa.

No cal ser un expert per veure, ni que sigui en un resum, que allò va ser una pantomima. Ara, és clar, surt la merda a flotar per acabar de matar la boxa, si és que Don King no l'havia deixat prou enterrada. Resulta que Pacquiao, que només va guanyar uns 200 milions de dòlars, va lluitar amb una lesió a l'espatlla. En la revisió prèvia, quan els metges li van preguntar si estava bé, què collons (perdó) havia de dir si s'arriscava a perdre 200 milions! Sense una cama hauria acceptat que Mayweather l'hagués estomacat. El nord-americà, conscient de la seva enorme superioritat, va tenir pietat del filipí i va deixar passar el temps durant poc més de mitja hora en què l'avorriment va ser de tal magnitud que difícilment algú podrà estafar un altre cop tanta gent i en tant poc temps en nom d'un esport que ni tan sols els que l'observen des d'una altra galàxia creuen que mereixi un tracte com aquest. Mayweather, amb un rècord de 47 victòries i 0 derrotes, no s'hauria arriscat mai de la vida a una hipotètica derrota, ara que només és a dos triomfs de Rocky Marciano (49-0), però tampoc va voler fer caure el filipí, que amb 36 anys és una ombra del que era; una estrella universal per posar en un cartell i amb una estratègia ben definida: “Agafa els diners i corre.” Almenys Mike Tyson, en el seu ocàs, va morir matant i si no, pregunteu-li a l'orella d'Evander Holyfield.

Les gestes d'Ali, Frazier, Foreman i Sugar Ray són ara records nostàlgics, batalles i personalitats per revisar en les cròniques d'alguns dels mestres del nou periodisme dels EUA o material per als excel·lents guions que Hollywood sol treure's de la butxaca quan entoma la boxa. Tornar a veure una guerra mundial com la que van protagonitzar Thomas Hearns i Marvin Hagler pel títol del pes mitjà el 1985 és una utopia. Els aficionats viuen encara d'això, d'aquests records. Aquell dia Hearns, o The Hitman, es va trencar el braç en el primer assalt i només amb una mà va ser capaç de trencar el nas al seu rival, que tampoc va tenir pietat del seu enemic ferit, a qui va arraconar i estomacar en el tercer assalt. Tots dos van acabar a l'hospital, però ho van fer amb una somriure a la cara. Havien honorat l'esport que estimaven. Per molt que ànimes sensibles encara no ho entenguin també hi ha una filosofia de vida en el fet de pujar al ring per enfrontar-se amb un rival i, sobretot, amb tu mateix.