Dos dies després de la contundent victòria del Barça contra el Bayern de Munic es mantenen vius els elogis a Leo Messi i a l'equip. Completament merescuts, tots. Tant els del geni, que han acaparat les portades de la premsa mundial, com els adreçats al col·lectiu, que han quedat més en segon terme. Han estat expressats gairebé amb sordina. Entestats com estem a fer estadístiques de tot, més d'un s'ha aventurat a demanar-se quin percentatge de l'èxit blaugrana és atribuïble a Messi i quin a l'equip. Ganes de perdre el temps. L'equació és molt senzilla: partint de la base que de Messi només n'hi ha un, com millor és l'equip, millor és ell. I si estem davant la millor versió de Messi... L'equació era bona en el millor Barça de la història, sota la batuta de Pep Guardiola, i ho és, també, ara, sota la direcció de Luis Enrique, que, després d'alguna marrada, ha sabut crear les condicions necessàries perquè el crac argentí s'expressi amb l'exuberància que ho està fent aquesta temporada. Amb aquesta simbiosi el Barça s'ha de considerar –sense embuts– ferm candidat a guanyat tots els títols que està disputant. Ha arribat a l'esprint final de la temporada irradiant bones sensacions en tots els aspectes, però també és cert que no es pot permetre cap relliscada en les sis “finals” que encara li queden. La primera, demà, contra la Real Sociedad al Camp Nou.