El resultat del Barça-Bayern ha omplert de felicitat els seguidors blaugrana. Com és just i natural. Un tres a zero aconseguit d'aquella manera és un reforç enorme per a l'autoestima de qualsevol equip. El segon gol de Messi restarà inesborrable en la memòria de la gent durant dècades i la fermesa de l'equip per plantar-se a Munic, amb l'eliminatòria quasi guanyada, simplement és digna de tots els elogis.

Potser el resultat és massa pel que es va veure al camp, això és veritat i cal reconèixer-ho. El Bayern va fer també un partidàs, sabent que, tal com havia vaticinat Guardiola, en qualsevol moment el matx podia ser trencat per un Messi que esgota qualificatiu rere qualificatiu. Ho havia avisat Pep, que a Messi no se'l podia aturar, però l'arquitectura defensiva que va bastir ho va fer durant molts minuts. Molts. I per a qualsevol que s'estime el futbol, aquesta dialèctica entre defensa i atac va ser un regal, un brindis a les bones maneres de fer, un extraordinari exercici tàctic.

El geni va escapar de l'ampolla, però, i va convertir el darrer quart en un festival de sensacions molt dur per als bavaresos i sensacional per als catalans. I, amb ell, tota la màgia d'aquest esport que tant estimem es va destapar davant la mirada del planeta sencer. Quin jugador, Messi! Quin goig poder-li veure fer una jugada com aquesta en directe, de prop. Estic segur que els mateixos jugadors alemanys van quedar estabornits pel que acabaven de viure. I allà al fons, admirats, per més que no puguen reconèixer-ho. No se'ls pot demanar que ho aprecien com ho va fer la resta del planeta, però, al final de tot, els mateixos defenses del Bayern en van ser uns espectadors privilegiats. També ells. Adolorits, fins i tot humiliats, però privilegiats. El futbol quan es juga d'una manera com vam veure dimecres és un goig. Sense més ni més.