Qui mai s'hagi fixat en el colors de les banderes sap perfectament que la del Vaticà llueix el groc i el blanc. Té un to de pal·lidesa papal, com ha de ser. Però la mateixa combinació col·locada en un camp de futbol no m'acaba de fer el pes. Samarreta groga i pantalons blancs era l'equip de l'Espanyol l'altre dia a Eibar. Sincerament, no sé qui és el responsable del cromatisme de l'equipament dels blanc-i-blaus, però crec que s'ho hauria de repensar, llevat que es pensi que el papa de Roma, de vegades i des de la distància, fa més que els jugadors. Molts clubs (ara no recordo si també l'Espanyol) han estat rebuts en audiència pels papes, sobretot per aquest darrer, a qui agrada molt el futbol. El cas és que aquest dia aquest equipament de colors pastel va coincidir amb una victòria solvent contra l'Eibar i van tirar per terra la teoria de la setmana passada en el sentit que aquesta temporada l'Espanyol ja ho havia fet tot. I ves per on encara té possibilitats matemàtiques per pensar a jugar la segona competició europea. I aquest diumenge contra el Madrid té la possibilitat de posar emoció a la lliga si surten amb ganes de desfer mites i llegendes sorgides i alimentades en els entorns culers. El fet que es juguin tots els partits a la mateixa hora li dóna un toc molt més emocional i que farà retornar els aficionats més veterans a temps immemorials de quan el calendari es feia pensant a jugar en hores i dies racionals.

És clar, tot això si es desconvoca una vaga que no té ni cap ni peus, per culpa que les coses en els organismes que manen en el futbol s'han fet i es fan tan i tan malament i des de fa massa temps. I no deixa de ser altament significatiu que les cares visibles del conflicte siguin un exmembre de Fuerza Nueva, al capdavant de la Lliga de Futbol Professional, i un que ja no sap ni els anys que fa (vint-i-set?) que viu a cos de rei presidint la Federació Espanyola de Futbol.