Si el Barça (el de futbol) guanya el triplet alguns debats acabaran aparcats i el president del club, Josep Maria Bartomeu, es podrà rentar les mans davant la mala temporada d'alguns dels seus equips professionals, començant pel de bàsquet. Els companys que saben el que s'està coent en un equip que ha tornat a fracassar en l'Eurolliga em diuen que Xavi Pascual continuarà la temporada vinent com a entrenador, encara que no guanyi la lliga. Però el club, dic jo, ha abocat massa milions d'euros per acceptar una temporada en blanc sense prendre alguna decisió dràstica. Certament l'entrenador va renovar fins al 2017, però els resultats i el rendiment són els factors que acaben manant. Ara bé, si l'equip de futbol s'ho emporta tot per davant el tema de les seccions passarà a un segon pla i Pascual i Joan Creus podran preparar la temporada vinent amb més tranquil·litat, encara que el Real Madrid guanyi aquest cap de setmana l'Eurolliga. Així és la vida a can Barça.

En la mateixa situació, en mans d'ells mateixos i també del futbol, es troben l'altre Xavier Pascual (handbol) i Marc Carmona (futbol sala), que exerceixen un doble càrrec: entrenador i secretari tècnic. L'equip d'handbol està construït i dissenyat per a un sol objectiu, la Champions League. Les dificultats per guanyar-la són enormes, com s'ha comprovat els darrers anys. Jugar la final a quatre sempre a Colònia no hi ajuda i el Kiel, l'altra gran selecció mundial, no ho posarà fàcil. Els dos partits que coronaran el campió continental es jugaran el 30 i el 31 de maig, just una setmana abans de la final de la Champions. Un mal resultat seria esborrat completament si l'equip de futbol és campió el 6 de juny a Berlín. La victòria més gran de tots els temps ho taparia tot, no només els “fracassos” de les seccions sinó tots els merders (ho puc dir així?) en què s'ha vist involucrada l'actual junta directiva.

Marc Carmona, com els casos citats anteriorment, també corre el risc –avui mateix pot quedar eliminat en els quarts de final de la lliga– d'acabar la temporada sense cap dels grans trofeus, tot i l'arribada a l'equip de grans figures mundials, com ara els brasilers Bateria i Ferrão. La seva feina global –les dues primeres copes d'Europa de la secció les ha guanyat ell– no hauria de ser discutida, però al Barça l'exigència no s'atura mai i la paraula fracàs sempre planeja sobre qualsevol dels equips professionals. La irregularitat de l'equip és desesperant. Sembla, doncs, que és més fiable confiar en l'equip de futbol i esperar temps millors a partir de setembre.

El bàsquet, com deia abans, és una altra història, molt més complexa. Per fer una nova transició –ja en portem set o vuit els últims anys– farà falta paciència i tranquil·litat al club. L'afer Hezonja, la renovació o no de Tomic, el rendiment inconstant i gens fiable (sent generosos) de tots els altres pivots (Lampe, Nachbar, Doellman i Pleiss), la substitució de Marcelinho i el final de Navarro són tasques que s'han d'entomar lluitant als despatxos contra els grans clubs europeus i contra les franquícies de l'NBA. El futbol, doncs, marcarà les urgències d'un equip esgotat.