Podem ben dubtar que els jugadors de futbol models de tants negocis sàpiguen qui són Stanley Kubrick, Antony Mann i Ridley Scott; ells, succedanis com són de les seves criatures. El primer va dirigir, el 1960, la pel·lícula Espàrtac, sobre la revolta dels gladiadors de gairebé dos mil anys enrere, pagant, amb Kirk Douglas, la novel·la i el guió de Howard Fast i Dalton Trumbo, que, essent dos escriptors desnonats per la lliga maccarthista del capital de Hollywood, van posar en un personatge històric l'honorabilitat dels qui lluiten contra el monstre que els devora. El segon, el 1964, va filmar una altra història didàctica de lluites i espases, La caiguda de l'imperi romà, en què un general empresonat per rebel·lar-se contra l'emperador Còmmode, s'hi enfronta en un quadrilàter barrat per la guàrdia pretoriana. És el model, ja es deu haver intuït, del film del tercer personatge, que és el director del pèplum modern, Gladiator, en què aquell general pren el nom altisonant de Màxim Decimus Meridius i es converteix en el gladiador mediàtic que venç, tràgicament ferit de mort, el dèspota Còmmode al mig del circ que també vigila la guàrdia impertorbable de l'imperi.

A Roma passada, els gladiadors moderns, futbolistes ben untats i models del futur d'ara, no són capaços ni d'aprofitar-se d'una lluita entre titans per esgarrapar l'engruna de l'1% dels prop de mil milions del pastís televisiu per a una mútua que ajudi els companys desnonats de la cobdícia esportiva.

A Roma passada, el llatí va tant de baixa que fins i tot les llengües que en depenen en reneguen i proposen, com si els anés la vida, esborrar qualsevol rastre de comprensió complexa que aparti l'usuari adotzenat del camí de l'erotisme primari, que és aquell que es compra i es ven per un plat de llenties. A Roma passada, l'erotisme i l'eroisme es retroben en el primitivisme analfabet de la llei de la selva humana.