Herois sobre el caos
als nostres dimonis
Hi va haver, d'entrada, una llosa, que és el que porta sempre a l'esquena el Barça després d'un curs en blanc. I el pecat original d'una directiva atrinxerada després de la marxa vergonyant del president, aquell Sandro Rosell que va marxar com va ser-hi, sense respondre preguntes. I un càstig que no era del Barça, sinó de Suárez per la seva queixalada mundialista, però que venia en el pack amb el crac. I hi va haver, després, onades de mala maror, i un càstig, aquest sí per vicis propis del club, ratificat quan es confiava que no, que no s'atrevirien, i un setge judicial per aquell fosc exercici d'“enginyeria negociadora” que va servir per portar Neymar, un setge dosificat en píndoles abrasivíssimes i que no deixa d'estrènyer-se sobre el club, i aquell Rosell i aquest Bartomeu tan amant de les teories de la conspiració que es va anar quedant sol a còpia d'acomiadar col·laboradors a ritme de rècord: del director esportiu –amb el qual va marxar Puyol, que se suposava que havia de ser relleu– al director general, del cap de seguretat a l'entrenador del filial. Bartomeu, que va acabar substituint Zubizarreta per una mena de gestora de fitxatges integrada per aquests Rexach & Braida societat limitada, als quals –en pertorbats i fantasiosos deliris en què tota semblança amb la realitat segur que és pura coincidència– un sempre s'imagina fent sobretaules eternes en restaurants on la factura resulta també eterna. Bartomeu, que quan la pressió ja era inaguantable i l'olla semblava que explotaria, va acabar anunciant que ara sí, que convocaria eleccions.
Hi ha hagut tot això, i més, i el soroll de sempre, el que ve de fora, venent un Madrid fabulós i únic que es menjaria cru el que quedava del Barça i el sextet, i el que li possessin al davant – al seu blog, La Caverna Azulgrana, el periodista Albert Martín Vidal ha fet un impagable recull dels greatests hits d'aquell empatx de propaganda–, i també el nostrat, el de la traïció a l'estil, el que no dóna treva a cap nouvingut a la banqueta, el que tracta el tècnic de torn sempre com un sospitós que, tan bon punt deixem de vigilar-lo, trairà les essències.
Sí, aquest equip que ha anat creixent fins a acabar sent magnífic ha tombat tard o d'hora tots els gegants amb què ha topat, ja sigui l'Atlético campió de lliga i inexpugnable per al Barça del Tata, el Madrid campió d'Europa i que s'ho havia de menjar tot, el PSG, el City i el terrorífic Bayern d'un Guardiola que sempre vam pensar que el primer cop que se'ns creués en el camí ens generaria un pànic escènic paralitzant que finalment no va fer mai acte de presència. Però ara que està trucant a les portes del cel, cal recordar que, a més de tombar gegants, l'equip s'ha enfrontat als nostres dimonis, i no només als seus, i que ha sostingut un club esquerdat i en caiguda lliure. Ara que el triplet de reverberacions èpiques i guardiolistes és a tocar, cal insistir en el mèrit d'aquests herois que han cavalcat sobre el caos sense cedir mai al vertigen. Com a mínim és triple.