El meu primer partit al Camp Nou, la primera vegada que vaig ser a l'estadi del Barça, hi vaig anar per a veure la Juve. No ho dic cert del tot: hi vaig anar per veure Michel Platini, en aquell moment, per mi, el millor jugador del món. El partit el va acabar guanyant el Barça amb un gol des de fora de l'àrea de Julio Alberto cap al minut 80. Contra la porteria de la Diagonal. I jo me'n vaig alegrar, però sense deixar d'assaborir ni per un minut l'elegància i el saber fer de Platini i els blanc-i-negres.

Perquè a mi m'agrada el futbol. Vull dir que el futbol m'agrada més que el Barça o el València, els meus dos equips. Si el bon futbol coincideix amb ells, doncs encara millor i tot. Qualsevol ésser humà s'emocionaria amb aquella obra d'art que va ser el 2 a 6 del Bernabéu, així que imagina't el plaer de fer-ho sabent que els artistes són els teus. Quan han coincidit el millor futbol amb els meus colors jo he estat molt feliç. Però sempre he estimat el joc i per això sempre m'he rendit incondicionalment als grans jugadors i als grans equips –bé, ja entendreu que excepte a un equip que se'm fa massa difícil en qualsevol moment i circumstància de la vida, no només ni necessàriament per raons esportives.

Explique això per raonar que la victòria de la Juve al Bernabéu dimecres em va encantar. Per com van jugar, però, també, i fins a un punt, per la nostàlgia. Aquella Juve de Platini que enamorava tots els partidaris del bon futbol va baixar a l'infern i finalment sembla que ha estat capaç de retornar al lloc que li correspon. A Torí, una ciutat especialment selecta, estan contents. I jo també ho estic de trobar-me'ls a Berlín. És cert que preferia enfrontar-me amb el Madrid i que no les tinc totes que la Juve siga un plat senzill com massa gent creu. Però, pel record de Platini i d'aquella nit inoblidable, promet que gaudiré del matx tant com siga capaç de fer-ho. I si pot ser del triomf, encara millor.