Si són tan amables, mantinguin l'ordre i el número de cua. Anem despatxant tal com toqui, el primer davant del segon i així successivament. Per prioritats i arribada a escena. Gràcies. Queden tres partits per guanyar, i com abans s'enllesteixi la feina, millor. Ho diu Piqué i ho pensa tothom. Lliga, copa i Champions, en successió de calendari. Avui, al Calderón, els locals voldran assegurar la tercera plaça que dóna accés directe a Europa, i els blaugrana s'haurien de posar a provar, a veure si realment rendeixen al nivell que exigeix l'ambició del triplet, esvaint dubtes d'una segona part a Munic que, segurament condicionada pel resultat favorable en el total de l'eliminatòria, no va resultar coherent amb l'engrescadora dinàmica recent. Si punxen contra la banda de Simeone, començarà el neguit, que ja ens coneixem tots plegats, malgrat que el Dépor de cloenda a l'estadi sembli enemic incapaç de plantar cara per absoluta falta de recursos. Després, toca copa en un Camp Nou de previsible majoria biscaïna, perquè a ningú li dóna la gana de posar fi a les constants tupinades de la RFEF del cacic Villar. Segon pas que ja permet doblet, però suspenguin celebracions, que encara quedarà l'últim: la cinquena, contra la Juve, en què el Barça és favorit per llarga llista d'arguments. Aleshores ja haurem oblidat les especulacions dels darrers dies sobre l'hipotètic duel contra el Madrid a Berlín, aparellament que algun dia arribarà però que preferim ajornar, no fos cas que ens agafi un cobriment. No pel partit o pel guanyador de la contesa, no. Simplement, per no haver d'aguantar les quantitats ingents de bajanades mediàtiques d'ambdues cavernes durant la prèvia i el daltabaix que comportaria perdre, si fos el cas, contra el màxim adversari. No coneixem ningú tan sàdic per desitjar això al barcelonisme, ni tan masoquista per gaudir-ho. I quan hagi caigut, si arriba, el triplet, cava, somriure i endavant, que passin plats més difícils de pair, segur.

Cada cosa al seu moment, i quan acabi la competició ja atendrem què coi li passa a Luis Enrique, comprovarem si encara queden factures per pagar des d'Anoeta i haurem de preguntar-nos si, per un cop a la vida, serem capaços de dissociar equip de directiva. Tenim talent des de fa anys i n'hi haurà mentre Messi vulgui rendir aquí. El que importa és endreçar el club, canviar la gestió i traure-la de mans de gent entestada encara a justificar allò que van fer fatal i els ha dut a l'Audiencia Nacional embolcallant-se amb la senyera i l'escut. Vaja, com si fossin tan sobiranistes, ells. No patiu: si marxa l'asturià i quedem en mans d'una gestora, el primer equip no ho notarà, perquè fa llarg temps que aguanta el pes d'una entitat pèssimament dirigida. Posem les coses en fila i perspectiva mentre Bartomeu continua fent-se fotos a dojo, intentant capitalitzar tot l'èxit que no li pertoca. Primer, el triplet, si pot ser. Després, atendre què li passa pel cap al mister, capaç d'organitzar l'últim sarau dels rosellistes. I al final, eleccions a la platja en què haurem de fer memòria i recordar la llista de desgavells. Tenim equip i funciona. A partir d'aquí, que continuï Luis Enrique, si es pot empassar l'orgull, i que la gestió canviï de mans. S'obrirà un futur esperançador en cas de resoldre-ho tot per ordre rigorós.