Diumenge a la nit coneixerem els resultats de les eleccions municipals, amb Barcelona com a eix simbòlic de Catalunya. Serà tot just l'endemà que la parròquia culer celebri el 23è títol de lliga al Camp Nou, un altre exemple de la vitalitat que viu la ciutat. Perquè l'esport, com la cultura i l'economia, és un factor indissoluble –perdó per la paraula– del nostre progrés.

Es diu i s'escriu aquests dies que hi ha un cert perill de daltabaix a la capital catalana si la Barcelona en Comú d'Ada Colau és la candidatura més votada. Es dóna a entendre que governar des de l'esquerra –descarto el PSC, descansi en pau– és sinònim de caos i del final de cicle de la Barcelona triomfant que aquests últims anys s'ha situat segons diversos rànquings anglosaxons entre les tres i deu grans metròpolis de la Terra. Des d'un punt de vista esportiu, la ciutat està en el seu apogeu, no només per l'impacte del FC Barcelona com a marca mundial. L'aposta per grans esdeveniments és constant i no sembla que s'hagi d'aturar, ja que s'apunta cap a la Ryder Cup del 2022 i els Jocs Olímpics d'hivern del 2026 mentre es patrocina també el gran premi de fórmula 1, entre altres grans campionats. Que aquesta política em pugui semblar bé, sobretot com a seguidor dels esports més diversos, no vol dir que sigui l'única possible. Els electors de Barcelona tenen el dret a posar-la en qüestió i a modificar-la. Democràcia, se'n diu.

De les eleccions a Catalunya, més enllà que gairebé s'encavalquin en la lluita per la llibertat nacional, també en queda una altra lliçó que ens diferencia necessàriament d'Espanya. Aquí la corrupció passarà factura i serà una factura alta. Ada Colau, amb totes les seves contradiccions, lidera les enquestes a Barcelona. Qui les lidera a Madrid? Qui les lidera a València? Qui les lidera a les principals ciutats andaluses? Els electors espanyols, que tenen un horror atàvic a qualsevol procés constituent, s'estan llançant als braços de Ciutadans, la versió edulcorada del Front Nacional de Marine Le Pen i estan disposats a mantenir el PP –una organització que no només és corrupta sinó falangista– al poder. A Barcelona, com a mínim, s'està posant tot en qüestió. Colau, malgrat els tremolors que provoca a la part alta de la Diagonal, proposa capgirar la política d'inversions de la ciutat, fins i tot renunciant a certs grans esdeveniments esportius i grans fires comercials (deixar tot això en mans del sector privat) i dedicar-se a allò que li demanen els seus votants, la política social.

I heus aquí que arribem a l'altre gran camp de batalla a Catalunya, la sobirania nacional. Són realment Colau i companyia un cavall de troia de l'espanyolisme? Aquesta acusació es desmunta fàcilment. Barcelona en Comú només podrà governar amb un pacte a tres bandes, amb ERC i la CUP, que tenen molt clar com condicionaran l'alcaldessa: Barcelona serà capital de la república catalana o no serà. L'endemà d'aquest pacte, de fet, l'alcaldessa sortirà a totes les portades de la caverna com l'enemiga pública número 1 de la unitat d'Espanya. La revolució social no es pot deslligar de la revolució nacional. Feu comptes.