Llegeixo que Vladimir Putin va marcar vuit gols en un partit d'hoquei sobre gel que es va celebrar a la seu olímpica de Sotxi. No s'ha de ser gaire llest per sospitar que tant els jugadors contrincants com els del seu equip l'hi van posar fàcil, al president rus. Es tractava, òbviament, de satisfer l'ego del polític i, és clar, d'assegurar que si no hagués estat així alguna condició de privilegi dels allà present hauria perillat. Lluny de fer analogies amb aquest passatge, diumenge vaig tenir la temptació de pensar que els jugadors de l'Espanyol es van trobar en un escenari similar. Deixar que un Cristiano Ronaldo, més individualista que mai i gens en forma, et faci tres gols com aquell que res és per emprenyar-se, i molt.

Hi ha qui em diu que no es pot ser gaire dur ni exigent amb l'Espanyol, perquè ha fet una temporada més que notable. Doncs, no. Al Power8 no hi ha hagut aquesta temporada cap partit jugat contra un equip capdavanter que hagi fet vibrar la parròquia blanc-i-blava. Sí, s'ha tret algun bon resultat a fora, però sempre dins la lògica de la imprevisió del futbol més que no pas de la conseqüència d'un bon plantejament i millor joc.

I sap greu que les coses siguin d'aquesta manera, perquè l'esforç dels directius per quadrar els números no s'ha vist del tot correspost per part de la plantilla. Li ha faltat constància en el seu esforç.

Si un repassa la classificació final de la lliga es pot comprovar perfectament que per pressupost i plantilla la setena posició ja fa moltes setmanes que hauria d'haver estat assegurada. Si una cosa era clara des del principi, i ho vaig dir i repetir més d'una vegada, és que l'Espanyol no passaria angúnies, com així ha estat. Però no serà gaire difícil perdonar-los que diumenge no aprofitessin l'ocasió de tancar la boca als seguidors de l'etern rival per no haver d'escoltar l'acudit fàcil de sempre.