En un estiu en què no es podrà fitxar, el president Bartomeu ha intentat a la desesperada aconseguir l'ampliació de contracte de Xavi Hernández, que avui anunciarà el seu adéu del Barça. L'any passat, quan tothom sabia que Martino no era l'home per al Barça, Bartomeu es va despenjar amb un intent de renovació.

No ho entenc. En el cas de Martino, ho atribueixo a una manca flagrant d'experiència i d'atribució de funcions que no li pertanyien, però en el cas de Xavi, realment no ho entenc, llevat que vulgui, en un gest preelectoral, presentar-se davant dels socis com qui finalment va convèncer Xavi perquè es quedés, i per apuntar-se alguna cosa aquesta temporada després del desprestigi de la junta, que no té autoritat moral per fer-se seu cap títol, no amb la força que alguns els volen vincular als actuals gestors.

A Can Barça s'amunteguen els exemples de presidents que juguen a ser entrenadors, a treure rendiment electoral dels seus actes, i com que la caixa és plena de calés, què hi fa uns milions amunt o avall?

És sorprenent que un cop més tinguem
exemples de contradicció rere contradicció entre el que es ven en una campanya electoral i el que després es porta a terme. Recordem, per si algú se n'ha oblidat: el president no intervindrà en els processos de contractació de jugadors; la nova junta tindrà una estructura professional ben definida. Seguim?

Ara sembla que del que es tracta és que Bartomeu s'associï amb qualsevol gest barcelonista en positiu, malgrat el preu que d'això se'n derivi, econòmic és clar.

Hi va haver un temps en què el club va disposar d'un director esportiu (Andoni Zubizarreta), a qui el president va fer fora impulsat per una motivació banal del tipus “pèrdua de confiança”. Ara, que seria un bon moment perquè un executiu d'aquest perfil estigués governant la nau, no només no hi és, primer per felicitar-lo en les encertades decisions que ha tingut aquesta temporada, i segon, per posar ordre en les peces que poden ballar de cara al curs vinent. Com que el president i els seus assessors ara mateix estan més pendents d'aixecar títols, cosa molt agradable, que de tenir cura de les decisions que més endavant es poden pagar cares, tenim Josep Maria Bartomeu fent de tècnic, com ja va agradar fer-ne a Núñez, Gaspart i Rosell, i tempta Xavi per seguir uns anys més.

Que Xavi marxi és una molt mala notícia, però en el context és part del cicle futbolístic, en què jugadors que ho han donat tot pel club arriba un moment que han perdut aquell punt que els feia extraordinaris, per convertir-se en una rèmora esportiva i econòmica, que no és el cas del Xavi.

Ja fa uns anys una bogeria del darrer entrenador va fer que el club tirés de veta en una triple renovació pròpia del que mira més per la seva conveniència que per la del club. Es va renovar Messi, fet que no va veure amb bons ulls Javier Faus, i en la mateixa tacada Xavi i Puyol, dos jugadors que qualsevol director esportiu amb cara i ulls, i responsabilitat, hauria convidat a fer un salt cap a una altra aventura fora de l'entitat per dos motius: per aconseguir la darrera gran fitxa i deixar pas als que empenyien per darrere. En comptes d'això, el president entrenador va optar per anar a la caixa i equivocar-se, com ara ha intentat sense èxit Bartomeu, per sort.