Opinió

Llegenda

Xavi insistia a no abandonar mai aquesta manera de ser i de jugar que ens va portar al cim per la ruta més llarga i difícil

La setmana protagonitzada per Xavi Hernández ha estat preciosa des de qualsevol perspectiva, tant per a l'interessat com per a l'observador que presenciava la cerimònia dels adéus, el comiat a l'última llegenda blaugrana que anava girant perfecta en els seus capítols com una obra literària clàssica. S'han succeït un bon grapat d'excel·lents textos periodístics dedicats a repassar i calibrar en justa mesura la trajectòria i exemple del millor futbolista català de la història, barrejats en justa mesura amb la manera de ser i de fer del capità, eternament barallat amb els estirabots i rampells de qualsevol mena, dedicat a simplificar la vida de la mateixa manera que redueix el futbol a un mínim pràctic, assenyat, bell i efectiu. Tant de bo quedi aquesta litúrgia del bon comiat perpètuament fixada a la memòria d'aquells entestats a perpetuar un dels pitjors prejudicis d'autocrítica, el de dir i repetir que les figures marxen malament de can Barça, empipats i per la porta del darrere. No és així. Cada cas va ser radicalment diferent i, com a mostra, valen els dos exemples més recents amb els contemporanis Puyol i Valdés. Amb ells, les incontrolables circumstàncies de tota mena no van bufar com a vent a favor.

Atorgar a Xavi el tron de monarca en la història futbolística del país, posa automàticament dempeus el qui conegui la història per valor comparatiu. Més gran que Samitier, amb tot el que va significar el Mag de la Pilota per a la popularització de l'esport i el salt exponencial en nombre de seguidors del Barça, convertit ja els anys vint en l'equip del país. Millor que Zamora, Piera, Sagi, Sancho, Escolà, Raich, Segarra, Ramallets, Guardiola i els centenars de nois de qualsevol era feliços de postrar el seu talent al servei de la causa blaugrana, implica una categoria única, incomparable, que ara només admet projecció d'ara endavant. Dit i repassat el pretèrit de 25 anys, queda la segona part en clau de futur, encara més exigent. El desitgem de tornada a les banquetes, a la secretaria tècnica, allà on vulgui, convertit en un dels pocs sacerdots d'aquesta religió laica que ha memoritzat perfectament tots els llibres de la teoria fins a convertir-los en pràctica coherent, sublim. En l'adéu, Xavi ens insistia que no abandonéssim mai aquesta manera de ser i de jugar que ens va portar al cim per la ruta més llarga, costeruda i difícil. Hi ha una mena de justícia poètica transportada al futbol en aquest final, amb la possibilitat que sigui Xavi qui aixequi tres títols d'una tacada, proesa només aconseguida un cop abans en 115 anys. Serà la constatació evident que el talent s'acaba imposant a la mala gestió quan manté el compromís i la feina per surar sobre qualsevol adversitat. No hi ha final de cicle que valgui mentre Messi estigui al camp i el Barça sigui coherent, fidel amb el model i estil que va trigar 60 anys a arrodonir. Quan els millors fruits de la Masia han tornat a nivells de preparació coherents amb el que exigeix l'elit professional, les hores baixes han quedat reduïdes a breu impasse i les crisis han emigrat cap a altres terres sense brúixola de navegació, conduïdes per cabdills capriciosos. Xavi plega amb lliçons per aprendre i aplicar, deixant paraules i conceptes que indiquen el camí a seguir, sempre que el soci sàpiga prescindir d'obstacles interns.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)