Només han passat quatre dies de les eleccions municipals i per Barcelona ja corre el rum-rum que l'última maragallada del PSC (obra i gràcia de l'hereu Hereu), la d'organitzar uns Jocs Olímpics d'hivern a la ciutat, serà degudament arxivada, ja sigui al quarto dels mals endreços o en un disc dur, si pot ser defectuós millor, pel nou equip de govern. Haig de reconèixer que el 15 de desembre del 2010, quan es va anunciar oficialment la candidatura –en aquell moment per al 2022– em van caure els pinyolets a terra. Era la idea de bomber més esotèrica i esplèndida que havia escoltat des que un avesat professor em va dir a la facultat que el rei Joan Carles havia salvat la democràcia a Espanya.

Tots els esforços posteriors que es van fer per implicar el “territori”, com en diuen els polítics, dels Pirineus i sobre la gran oportunitat que s'obria per al país i algunes comarques no em van convèncer, més aviat m'acostaven a la idea que beure's l'enteniment sí que era un esport de moda, i no pas el surf de neu. Si vols reforçar les comarques de muntanya, amb infraestructures o més serveis, només cal invertir-hi diners, posar xifres en els pressupostos públics i executar-los. Mantenir els Pirineus en els llimbs de la utopia olímpica del 2026, un any que probablement saltaria al 2030 o al 2034 perquè abans de guanyar, diuen els experts, primer t'hi has de presentar unes quantes vegades. I si no, pregunteu-ho a Madrid. A partir del 2030, amb el canvi climàtic a sobre, només hi haurà neu de veritat a la Pica d'Estats, i encara gràcies.

El projecte va acabar de maleir-lo Xavier Trias, sense mala fe, quan va anunciar que potser caldria fer un referèndum. Un referèndum? A Catalunya aquesta és una paraula maleïda i a Barcelona, encara més. Hereu va perdre unes eleccions per culpa de la seva tossuderia en la consulta de la Diagonal. Ficar l'Ajuntament en una consulta olímpica, això sí que ho hauria emmerdat tot. Per això, no es va tirar la pilota fora, sinó més enllà. Quatre anys més. “Ens presentem pel 2026”, va dir Trias. Mentrestant els catalans hem d'aprendre a esquiar, després a esquiar ràpid i finalment a guanyar els suïssos i els austríacs!

Els nois aquests de Barcelona en Comú pensen el mateix que els altres grups, no són uns revolucionaris en aquesta matèria, però almenys ja ho van dient en veu alta: “És una iniciativa que a dia d'avui no disposa d'un consens social ni té demostrada la seva viabilitat en termes econòmics i ambientals.” Resumint, no en volem saber res. I si algú dels antisistema del nou Ajuntament en té algun dubte, l'únic que ha de fer és parlar amb algun dels aristòcrates del COI. Serà com trobar-se amb un ésser d'un altre planeta, un encontre en la tercera fase.

Pels altres partits, que sigui Ada Colau la que decideixi prémer el botó de game over ja els anirà bé, un maldecap menys i ningú ens podrà acusar, deuen pensar, de frenar els renovats somnis olímpics de la ciutat. Les prioritats han de ser molt diferents.

I posats a tenir reptes, pel 2026 si ens hem de posar un objectiu no ha de ser, precisament, olímpic, sinó de convertir-nos una vegada per totes en amos del nostre destí.