El problema no és que la gent xiuli de forma eixordadora per tapar els sons militars de la marxa reial borbònica convertida en l'himne espanyol. Fins i tot tampoc ho és que ara els instruments de l'Estat amenacin de reprimir la lliure llibertat d'expressió amb multes i sancions –res poden esperar de positiu catalans i bascos de l'Estat espanyol–. El veritable quid de la qüestió és que no es preguntin per què de forma unànime les aficions catalana i basca xiulen l'himne d'Espanya.

Que és sord Felip VI? No es recorda que al Liceu, no havent dimitit el frívol del seu pare, ja el van rebre amb crits d'independència? Ignora el govern espanyol que és una provocació enviar un ministre com Wert, per suplir un temorenc Rajoy, que dia sí dia també ens insulta i escarneix, que pretén acabar amb la nostra llengua?

El partit és llegendari per culpa del noi de Rosario, per la quantitat de gols marcats en una temporada superant tots els registres haguts i per haver i per una sintonia entre aficions que cal destacar per sobre de totes les coses.

La realitat s'escriu també amb el nom de Luis Enrique, que ha tapat la boca a tots els que no vam entendre la seva proposta d'equip per a tota la temporada. Deixant de banda la suada frase d'anar partit a partit com massa sovint ens diuen els entrenadors que no veuen més enllà del matx següent. El triomf del Barça és bo per al país, per al procés de votació del 27 de setembre per assolir la independència, per a la integració dels qui, vinguts de fora, han fet de Catalunya la seva terra i els fills dels quals són catalans.

I com no podia ser d'altra manera, per al futbol de tot el món. És el triomf del futbol en essència pura. Ara, el darrer esglaó per pujar és a Berlín. Amb total llibertat per xiular o aplaudir en la festa màxima del millor trofeu de futbol de clubs.