El pro­blema no és que la gent xiuli de forma eixor­da­dora per tapar els sons mili­tars de la marxa reial borbònica con­ver­tida en l'himne espa­nyol. Fins i tot tam­poc ho és que ara els ins­tru­ments de l'Estat ame­na­cin de repri­mir la lliure lli­ber­tat d'expressió amb mul­tes i san­ci­ons –res poden espe­rar de posi­tiu cata­lans i bas­cos de l'Estat espa­nyol–. El veri­ta­ble quid de la qüestió és que no es pre­gun­tin per què de forma unànime les afi­ci­ons cata­lana i basca xiu­len l'himne d'Espa­nya.

Que és sord Felip VI? No es recorda que al Liceu, no havent dimi­tit el frívol del seu pare, ja el van rebre amb crits d'inde­pendència? Ignora el govern espa­nyol que és una pro­vo­cació enviar un minis­tre com Wert, per suplir un temo­renc Rajoy, que dia sí dia també ens insulta i escar­neix, que pretén aca­bar amb la nos­tra llen­gua?

El par­tit és lle­gen­dari per culpa del noi de Rosa­rio, per la quan­ti­tat de gols mar­cats en una tem­po­rada superant tots els regis­tres haguts i per haver i per una sin­to­nia entre afi­ci­ons que cal des­ta­car per sobre de totes les coses.

La rea­li­tat s'escriu també amb el nom de Luis Enri­que, que ha tapat la boca a tots els que no vam enten­dre la seva pro­posta d'equip per a tota la tem­po­rada. Dei­xant de banda la suada frase d'anar par­tit a par­tit com massa sovint ens diuen els entre­na­dors que no veuen més enllà del matx següent. El tri­omf del Barça és bo per al país, per al procés de votació del 27 de setem­bre per asso­lir la inde­pendència, per a la inte­gració dels qui, vin­guts de fora, han fet de Cata­lu­nya la seva terra i els fills dels quals són cata­lans.

I com no podia ser d'altra manera, per al fut­bol de tot el món. És el tri­omf del fut­bol en essència pura. Ara, el dar­rer esglaó per pujar és a Berlín. Amb total lli­ber­tat per xiu­lar o aplau­dir en la festa màxima del millor tro­feu de fut­bol de clubs.