C olònia reivindica el Barça de Pascual. Un equip sovint menystingut s'ha exhibit en la millor final possible. Cinc gols de marge sobre el Vészprem en un partit que ja forma part de l'ideari culer.

Des del darrere, el Barça ha estat capaç de crear l'escenari idoni per confondre el Vészprem. La rotació que ha imposat Xavi Pascual a l'epicentre defensiu ha estat clau per diluir el poder dels hongaresos. Viran Morros, Cedric Sorhaindo i Nikola Karabatic. Canvis constants per mantenir la intensitat. Per encarar amb solidesa l'un contra un de Chema Rodríguez. I disminuir l'amenaça exterior que suposen Ilic i Nagy. Contactes permanents i el centre, protegit. Per això, la figura de Danjel Saric, el Tata del vestidor, ha anat creixent fins a fer-se gegant. I la porteria ben petita. Encaixant només 23 gols en una final de Champions tens mig títol coll avall.

Els dubtes han aparegut al bessó de Kiril Lazarov. El màxim golejador de l'equip demanava el canvi i el Barça deixava tota la capacitat de llançament exterior en mans de Karabatic. Facilitats al Vészprem, que podia tancar darrere sense excessives preocupacions. Defensar sense pensar. Fins que ha aparegut l'actor secundari per il·luminar l'escena. Eduardo Gurbindo. El navarrès s'ha vestit de delicat assistent, de subtil finalitzador o d'insuperable defensor. Responent a la crida en el moment més exigent de la seva carrera. Pas endavant. Salt endavant. Fins al final. Saric ha excel·lit, Karabatic ha liderat i Gurbindo s'ha transformat. Però la victòria del Barça no s'explica només des del pla individual. És una obra col·lectiva en mans del grup. L'equip de Pascual ha estat sempre al davant al marcador, no ha tremolat en moments on l'escenari convidava a fer-ho i ha conquerit el seu propi destí. Per la porta gran. El Barça ha estat el millor entre els millors. I amb contundència.