Tot el món és un clam

No és tot el camp, sinó tot el món el que és un clam quan es tracta de jugar la Cham­pi­ons. Mareja cal­cu­lar quanta gent de forma simultània va veure, ahir, la final. Hi ha un càlcul ofi­cial, un càlcul de la UEFA, que afirma que la final de la Cham­pi­ons és l'esde­ve­ni­ment espor­tiu més vist de l'any. Des del 2010, aquest par­tit supera la Super Bowl, que abans tenia el rècord de ser l'esde­ve­ni­ment espor­tiu més seguit. Ara és la final de la lliga de cam­pi­ons la que ostenta la corona de l'audiència glo­bal, amb mili­ons i mili­ons d'espec­ta­dors –hom parla de fins a 400 mili­ons. I la veri­tat és que quan hom parla d'aques­tes xifres és sim­ple­ment difícil de saber si ens acos­tem o no a la rea­li­tat, perquè el volum es des­con­cer­tant. No saps mai com algú pot comp­tar fins aquest nom­bre, però, en qual­se­vol cas, la dada indis­cu­ti­ble és aquesta: en tots els estats del món, una cadena de tele­visió o una altra emet en directe el par­tit. Abso­lu­ta­ment en tots. I això passa en molts pocs esde­ve­ni­ments glo­bals. De fet, ho he estat mirant a través de diver­ses pàgines d'inter­net i sem­bla que no passa en cap altre cas. De l'Afga­nis­tan a Zim­baue, efec­ti­va­ment, arreu del món els segui­dors del fut­bol han pogut veure de manera simultània el par­tit. Lògica­ment, en hora­ris ben dife­rents, i fins i tot en dies dife­rents, però tots con­gre­gats al vol­tant del Barça i la Juve. En el moment de començar el joc, eren les qua­tre de la mati­nada a Austràlia i les onze de la nit a San Fran­cisco, d'una punta a l'altra del pla­neta, d'una punta a l'altra del món. És el gran par­tit del fut­bol, però és també difícil d'ima­gi­nar un apa­ra­dor millor que aquest, una fines­tra glo­bal que es puga ni tan sols com­pa­rar. I vist això hem de con­ve­nir que tenim molta sort de tenir un club que, una vegada i una altra, hi acce­deix. Tot el món és un clam: Barça, Barça, Barça!