No és tot el camp, sinó tot el món el que és un clam quan es tracta de jugar la Champions. Mareja calcular quanta gent de forma simultània va veure, ahir, la final. Hi ha un càlcul oficial, un càlcul de la UEFA, que afirma que la final de la Champions és l'esdeveniment esportiu més vist de l'any. Des del 2010, aquest partit supera la Super Bowl, que abans tenia el rècord de ser l'esdeveniment esportiu més seguit. Ara és la final de la lliga de campions la que ostenta la corona de l'audiència global, amb milions i milions d'espectadors –hom parla de fins a 400 milions. I la veritat és que quan hom parla d'aquestes xifres és simplement difícil de saber si ens acostem o no a la realitat, perquè el volum es desconcertant. No saps mai com algú pot comptar fins aquest nombre, però, en qualsevol cas, la dada indiscutible és aquesta: en tots els estats del món, una cadena de televisió o una altra emet en directe el partit. Absolutament en tots. I això passa en molts pocs esdeveniments globals. De fet, ho he estat mirant a través de diverses pàgines d'internet i sembla que no passa en cap altre cas. De l'Afganistan a Zimbaue, efectivament, arreu del món els seguidors del futbol han pogut veure de manera simultània el partit. Lògicament, en horaris ben diferents, i fins i tot en dies diferents, però tots congregats al voltant del Barça i la Juve. En el moment de començar el joc, eren les quatre de la matinada a Austràlia i les onze de la nit a San Francisco, d'una punta a l'altra del planeta, d'una punta a l'altra del món. És el gran partit del futbol, però és també difícil d'imaginar un aparador millor que aquest, una finestra global que es puga ni tan sols comparar. I vist això hem de convenir que tenim molta sort de tenir un club que, una vegada i una altra, hi accedeix. Tot el món és un clam: Barça, Barça, Barça!